Enric I. Canela

El rector Moreso, de la UPF, és entrevistat per diari El Periódico. El titular m’agrada: “Aquí l’estudiant té més classes, però treballa menys”. Aquesta és una realitat del nostre sistema universitari, i m’amoïna. La cultura dels apunts predomina i no hi ha esforç més que per l’examen. Com si l’important fos aprovar i no saber.

Evidentment no dono la culpa als estudiants, és un problema cultural i al mateix temps potser no sabem interessar a l’estudiant. Jo ho intento. A vegades tinc la sensació de fracàs, altres veig que hi ha interès. Potser l’únic important és aprovar.

A mi m’interessa que els meus estudiants aprenguin, no és un tràmit donar la classe o atendre’ls. És difícil dialogar sobre els temes perquè manca solidificació del coneixement. Un sistema que no utilitza els coneixements previs, cultura memorística a curt termini, tot desconnectat.

Bé, l’entrevista diu coses molt interessants, però a mi em venia de gust fer aquesta reflexió, la faig íntimament bastant sovint, cercant solucions.

2 respostes a “És difícil ensenyar a aprendre”

  1. a 01 maig 2009 a les 10:31 Miquel Noguera

    Interessant l’entrevista d’en Moreso. També la teva reflexió sobre ensenyament i coneixement.

    La meva formació és matemàtica i, de ben segur, les meves opinions tenen un cert biaix, però penso que poden servir per la majoria de ciències. Porto més de 25 anys reflexionant sobre aquests temes, els que porto com a professor universitari.

    Penso que hi ha uns quants principis importants, tots amb les seves excepcions, naturalment.

    El que a mi m’ha anat molt bé és reflexionar com jo he après el que sé, què m’ha servit, que encara em serveix (encara estic aprenent) i què no m’ha estat profitós. Naturalment, el que a mi m’ha servit no ha de servir per a tothom, però segur que serveix a molta altra gent.

    Aprendre i/o saber i/o conèixer no és només anar acumulant coneixements, aquests coneixements han d’estar estructurats i, sobre tot, han de donar a la persona un sisè sentit sobre la seva temàtica, és a dir, una manera de veure, enfocar i resoldre les diverses problemàtiques que se li poden presentar. És evident que aquest sisè sentit és diferent per a cada camp del coneixement.

    El coneixement científic és acumulatiu, és una gran edifici que es va construint maó a maó, pis a pis. Si el pis de sota trontolla, tard o d’hora el que edifiquem a sobre pot caure. Però, i això és important, seguint amb el símil arquitectònic, ni l’edifici, ni l’estructura, ni els materials són els mateixos per a cada camp del saber. És a dir, per exemple, les matemàtiques que ha de saber un enginyer, un físic, un químic, un biòleg o un matemàtic no han de ser les mateixes.

    Un concepte nou necessita un temps mínim de treball per ser assimilat. El professor hi pot ajudar, però hi ha un temps mínim de treball personal de l’estudiant. El que no ha de fer el professor és donar a l’estudiant la falsa impressió que ja ho té tot assimilat. Moltes vegades cal que l’estudiant s’entrebanqui.

    Per a mi, les hores d’estudi més profitoses de cara a l’esmentada construcció del meu edifici han estat les passades intentant entendre i/o resoldre -sol o en grup reduït- conceptes o problemes. Una vegada vaig superar la fase d’estudiant, les que em donen més “valor afegit” són les que destino a la preparació de les explicacions de conceptes que suposadament ja tinc assimilats, llavors és quan passen definitivament a ser una peça totalment consolidada i segura del meu edifici.

    Les classes que com a alumne m’han aportat més, independentment de si eren de les mal anomenades magistrals o no, han estat les que jo prèviament ja havia treballat la matèria i les que el professor donava la seva visió de l’estructura del tema, del què considerava clau per la seva comprensió i el perquè de tot plegat. Les més inútils han estat les que jo no m’havia mirat absolutament res -reconec que és el que acostumava a fer- i les que el professor es limitava a “recitar” uns continguts perfectament ordenats, pautats i “quadriculats”, això sí, en aquest cas obtenia uns apunts que podien servir per escriure un llibre.

    Tot això cada cop és més difícil practicar-ho a la universitat i les “noves tendències pedagògiques” de Bolonya no tinc gens clar que vagin per aquí, més aviat penso que és una extensió de l’ESO a la universitat.

    Perdona Enric les més de 500 paraules de la meva reflexió, però m’ha semblat que podria ser interessant compartir-ho. Si creus que no és el lloc ho pots eliminar amb tota tranquil·litat. Tampoc tinc cap intenció d’obrir ara un debat sobre docència.

  2. a 01 maig 2009 a les 10:13 enriccanela

    Miquel,
    Si, el que dius val per a les ciències que jo conec.
    Esborrar el que dius? Un comentari més que interessant i del que comparteixo pràcticament tot.M’amoïna aquest concepte que impera, no cal esforçar-se. Escoltar una estona, apuntar i tot acabat.
    No anem bé.
    Gràcies per escriure-hi i encara més per aportar tant.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació