Enric I. Canela
Vaig veure al bloc de Miquel Duran (Rànking i metarànking universitari [apa anem-hi tots!]) l’aparició d’un nou rànquing La calidad de las universidades en España elaborat per l’Instituto de Análisis Industrial y Financiero (IAIF) de la Universidad Complutense de Madrid (UCM). De fet vaig passar per l’enllaç a El País (La Universidad pública apuesta por la investigación; la privada, por la docencia).
Me l’he mirat amb una certa cura. No hi estic d’acord amb el mètode que empren. La majoria dels rànquings tenen moltes subjectivitats. Així, el THE – QS Rànquing es basa en opinions, però El rànquing de Xangai no. El Rànquing de Leiden és també bo.
Aquest nou rànquing mesura docència i recerca, està bé, però tenen un pes molt gran aspectes que res tenen a veure amb la qualitat docent sinó en l’entorn. Fan suposicions poc serioses. Així, la qualitat docent té a veure amb els recursos i els resultats compten, però no massa. Jo em preguntaria si els estudiants aproven però no quina és la relació PAS/PDI, cert que els resultats poden dependre però no es segur. Més encara, una universitat millor dotada amb pitjors resultats és pitjor que un altre que obté millors resultats amb menys recursos. Que li demanes al metge, si la bata que porta és més cara o si cura al malalt? Francament, un exercici que s’ha fet per pressionar al govern de la Comunitat de Madrid per a què inverteixi més en les seves universitats.
Dit tot això, m’agradaria disposar de les dades bàsiques per poder treure les meves conclusions.
Aquest rànquing no passarà a la història, Segueixo quedant-me amb els internacionals. I si vull un espanyol agafo Scimago que no està gens malament, però Madrid no queda tan malament.