Enric I. Canela

Durant gairebé un mes i mig he estat poc actiu al bloc. Això té una explicació, la feina de la universitat. Ja fa dos anys, aquest és el tercer i més complet, vaig prendre la decisió de fer la docència de forma més interactiva. No sé si com demana el Pla de Bolonya, de fet no demana res en concret, o no.

No faig exàmens durant el curs ni coses així, simplement faig treballs, no molts per permetre que els estudiants no vagin ofegats, que recullo i corregeixo. Al final, però, tampoc soc excessivament rígid en terminis, se m’acumulen els darrers. També mantinc una entrevista, per saber com han anat les coses, i comentar i corregir les errades amb cada estudiant. Cada entrevista dura entre tres quarts d’hora i una hora i mitja, depèn de moltes coses, però procuro que sigui exhaustiva i relaxada. Potser alguns estudiants hauran dit, “quin rotllo”, no ho sé. Com que resulta que tinc més de vuitanta, les coses s’allarguen molt.

Divendres vaig acabar tota aquesta feina i podríem dir que avui torno a la normalitat que vaig abandonar fa unes setmanes.

Faig una valoració de com he viscut aquest curs. La veritat és que satisfet. Molta més feina que si fes un simple examen. No es pot ni comparar, però crec que he pogut dir, amb la millor intenció, el que pensava en cada cas. Malauradament els estudiants universitaris semblen només noms escrits en una acta i gent que seu i no coneixes en una aula. Amb tants tampoc els conec a tots, però si més no d’aquetes darreres visites he pogut saber de persones que no de noms escrits.

Ara que ja tinc molts anys de professor en actiu i en queden molts menys, he après una mica a com fer-ho. Llàstima que els models no siguin diferents i la universitat més humana.

La valoració més important la faran ells, amb perspectiva. Jo he intentat ensenyar, però sobre tot he intentat que ells aprenguin a aprendre, a pensar d’una manera un xic diferent. Crec que moltes vegades saben poc perquè nosaltres hem muntat un sistema estanc i sense comunicació entre les coses, fred i basat en un examen en el que es vomiten els coneixements adquirits a pressió per a l’examen i que després s’obliden més ràpid que s’han après.

Servirà aquest esforç que he fet amb plaer? No crec que ho sàpiga mai, però desitjo que si. En tot cas a molts estudiants els miro amb afecte, sense això no ho faria. Espero que guardin un bon record, però més important és que estiguin una mica més preparats després d’aquest curs.

El curs vinent, nous estudiants, noves experiències, intentaré fer-ho una mica millor.

2 respostes a “La meva reflexió del curs 2008-2009”

  1. a 19 jul. 2009 a les 7:14 Elliot

    Enric,

    No tinc cap dubte en que aquest mètode d’avaluació que ens exposes dóna més feina als professors, però també als alumnes. He de dir que com a alumne jo també prefereixo una avaluació continuada a un examen final. Entre d’altres perquè l’avaluació continuada (a través de treballs i d’altres sistemes) t’obliga a fer un seguiment diari de l’assignatura i, tot i que comporta més feina, el resultat és molt més satisfactori perquè allò que has treballat dia a dia durant un quadrimestre ja no se t’oblida. A més que com bé dius també permet tenir un tracte més proper al professor (també depèn molt del professor i les ganes que hi tingui).

  2. a 19 jul. 2009 a les 7:26 enriccanela

    Elliot,
    Ho faig amb aquesta intenció, però per a fer això, sense acabar desfet caldria no tenir més de quatranta estudiants per classe. Jo així em veuria en condicions de mantenir un bon diàleg a classe i poder dedicar una mica més a cada estudiant.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació