Enric I. Canela

Fa uns mesos escrivia Aprovada la nova selectivitat (PAU). Ara l’AVUI publica La selectivitat se simplifica per als que vulguin apujar nota. No hi afegeix gaire al que ja havíem escrit en el seu moment, però si invita a una reflexió sobre com les universitats han de triar bé quines assignatures han de seleccionar per tal d’afavorir que els millors estudiants s’incorporin a cada titulació. Jo per exemple soc partidari de posar les matemàtiques com a assignatura que puntuï per apujar nota en l’àmbit de les ciències experimentals. Rares vegades aquell que té el cap ben organitzat per a laes matemàtiques falla en l’àmbit científic.

I seguint amb el tema de les proves d’accés, recupero un article que va publicar Antoni Andrés Pueyo, catedràtic de la Facultat de Psicologia de la UB, i que s’intitulava Capacitat i accés a la universitat, en el que analitzava la manca de correlació entre les notes de tall per a l’accés i la aptitud dels aspirants. Una interessant reflexió que abunda en el fet que la selectivitat és un simple mètode, bastant ineficaç per cert, d’ordenar estudiants per tal que accedeixin als diferents graus.

Sobre aquest darrer article escrivia també Miquel Duran a Les notes de tall en l’accés a la universitat. Miquel Duran centra el seu comentari en la diferent dificultat o, millor, diferent nota mitjana de les distintes assignatures a les PAU. Potser la preparació en alguns temes és pitjor i segurament això no és culpa dels estudiants. O potser la dificultat és més gran en unes que en les altres. No ho sé, però m’inclino per la primera opció. És el que dedueixo dels estudiants que passen per les meves classes.

5 respostes a “Algunes reflexions sobre les PAU (Selectivitat)”

  1. a 10 ag. 2009 a les 8:57 Lluís Roure

    Sobre el tema de les diferències de nota a les PAU, coincideixo amb la teva opinió, però des d’una altra experiència.
    M’ho miro des del punt de vista de les notes de català i de matemàtiques.
    No sóc cap expert en qualsevol de les dues àrees, però en general, en diversos àmbits en que em moc, sóc qui ha d’acabar redactant o revisant els escrits en català, i he arribat a guanyar algun premi literari. D’altra banda, a la meva feina, probablement no he de fer gaire integrals, però sí emprar l’estadística, la teoria de funcions bàsica o fins i tot les derivades, res que no hagués après bastant abans d’entrar a la universitat.
    I quan em miro les proves de PAU, veig que a la de matemàtiques no em costaria gens treure un 10 o quasi, llevat d’allò que un professor anomenava “lapsus guixi”. Però en canvi en la de llengua, sempre hi ha preguntes sobre conceptes que per saber escriure un xic no m’han calgut gairebé mai i ja he perdut al menys la terminologia; o qüestions opinables que poden desorientar. Sí, suposo que l’aprovaria però des del punt de vista d’algú que empra llengua i matemàtiques, són molt més fàcils els exàmens de matemàtiques, quan la nota que treuen els nostres alumnes sembla que indiqui el contrari. O sigui que malgrat que el nivell de català dels estudiants en alguns aspectes com són la redacció o el lèxic el vegi fatal, en general estan més ben preparats per a passar la prova de llengua que la de matemàtiques.
    Escric això, perquè hi ha una cosa que m’amoïna des de fa molts anys: no es considera que conèixer la ciència bàsica sigui part de la cultura imprescindible. La situació és asimètrica, es considera que una persona no és culta si no coneix Shakespeare, però que no coneguí les contribucions de Newton —i no dic l’atribució d’aquestes contribucions al tal Newton, que seria secundari— no se’l considera pas una persona inculta.
    No seria el moment de passar unes proves on es pregunten detallets —a veure si t’atrapo— a unes proves que mesuressin la comprensió cultural global dels temes?
    I unes proves simètriques entre les “ciències” i les “lletres”?

  2. a 11 ag. 2009 a les 12:56 Miquel Noguera

    Molt interessant el comentari d’en Lluís. També m’ha sorprès sempre que es consideri una persona culta quan té grans coneixements de literatura, música, art, geografia, història, etc. però no de física, tecnologia, matemàtiques, química, etc. Fins i tot n’he conegut que es vantaven de la seva manca de coneixement i interès per la ciència malgrat ser uns coneixedors de l’art o de la música.

    Sobre la nota de tall de les diverses titulacions vull aportar la meva experiència pel fet d’haver estat cap d’estudis d’una titulació amb una nota de tall elevada (al voltant de 7 durant molts anys i fins ara). Tal com diu l’Antoni Andrés Pueyo en el seu article, aquesta nota no té cap relació amb la capacitat mínima necessària o la dificultat de la titulació. Un dels factors més importats és el nombre de places que s’ofereixen, l’exemple del grau de matemàtiques i física de la UAB és molt clarificador. En el meu cas, nosaltres només oferíem 50 places davant de les 300 o 150 d’altres universitats per la mateixa titulació. Si un vol comparar notes de tall el que ha de fer és agafar el mateix nombre d’estudiants, els 50 primers en el meu cas o els 10 primers en el cas de l’exemple de la UAB. Què indica que la nota de tall dels 50 primers en un lloc sigui més alta que en un altre i per titulacions semblants? Doncs simplement que la demanda és superior on hi ha major nota de tall. Esbrinar per a quins motius la demanda és major ja és molt més difícil. Pot ser una qüestió de simple màrqueting, per considerar que la titulació en concret té molt millor sortida, per ser més exigent o fins i tot per considerar-la més fàcil. En aquest sentit he vist degans dient que no es pot dir als futurs estudiants que la seva titulació és difícil o dura, cal fer-los arribar el missatge que a la seva facultat tot són flors i violes. Sorprenent, no?

    Finalment comentar que a la UPC, que és d’on jo sóc, des de fa una pila d’anys hi ha una normativa de permanència que deman dues coses, aprovar un mínim de 15 crèdits (2-3 assignatures) el primer any i superar el primer curs en dos anys. Amb aquestes restriccions, al voltant d’un 30% d’estudiants s’en van al carrer cada any, independentment de la nota de tall de cada titulació. Això vol dir que més d’una quarta part d’estudiants no han encertat la seva elecció, sigui per mala informació o sigui per falses expectatives.

  3. a 11 ag. 2009 a les 5:28 enriccanela

    Lluís i Miquel,
    estic absolutament d’acord amb el que dieu.
    El tema de la incultura en ciències sempre m’ha semblat una vergonya. Jo no puc entendre, com dieu, que algú que no sap resoldre una suma de fraccions per molt que sàpiga qui és Raimon Llull sigui culte.
    Més encara, l’estructura mental que donen les matemàtiques és fonamental per pensar bé. La gent aprova sense saber res de matemàtiques. Però també aproven no sabent escriure en català. ja no parlo de pronoms febles sinó del vocabulari més senzill.
    També, com diu el Miquel, soc absolutament partidari d’aplicar amb un cert rigor les normes de permanència. Quan jo era estudiant existien. Van continuar fins que la LRU va permetre “invents” amb els que calia comptar amb el vist-i-plu dels estudiants. El resuultat una pitjor formació i un cost més alt per a la universitat i, el que és el mateix, per als ciutadans. Tot això ho poden arranjar les universitats sense cap llei superior. Només capacitat de decidir aplicada.

  4. a 11 ag. 2009 a les 9:28 Miquel Duran

    Em sap greu, però la connexió internet i el temps disponible que tinc aquests dies no em permet participar en aquesta discussió. Només puc afegir les meves reflexions al blog, sobre cultura científica:
    http://edunomia.net/diari/edunomia/arxius/2008/que-es-cultura-cientifica.html
    i altres entrades que poden trobar-se buscant al meu blog “cultura científica”.

  5. a 12 ag. 2009 a les 6:19 enriccanela

    Miquel,
    espero que la manca d etemps sigui deguda a activitats de lleure i gaudi.
    He llegit tot el que has anat publicant i la meva coincidència és completa.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació