Enric I. Canela
La Vanguardia publica avui una entrevista amb Miquel Àngel Comas que acaba de publicar un treball sobre el Pla de Bolonya. La Vanguardia encapçala: Les confusions del Pla Bolonya es creen per entrar tard i amb presses. Es tracta d’unes opinions que comparteixo bastant. Xavier Villlaba comenta aquesta entrevista a Una entrevista sobre l’aplicació de l’EEES i també sembla que es mostra d’acord.
Lògicament Comas sap de què parla, de les poques persones que tracta el tema adequadament. Selecciono una pregunta sobre un tema que considero cabdal.
Els estudiants han d’assistir a classe i no poden compaginar els seus estudis amb una feina.
L’estudiant està signant un contracte amb l’Estat per assumir aquesta plaça, per tant, té unes obligacions, uns drets i uns deures. La mentalitat que s’ha de canviar és la de “com em surt gratuït no passa res”. Ja no és un aprenentatge passiu sinó actiu: el responsable final és l’estudiant. La pega segueix sent el tema econòmic però és que Espanya és dels països europeus que menys diners inverteix en educació. No arriba ni al 2% del total del PIB!
Bé, només una correcció. Segons dades de l’OCDE, Espanya va dedicar l’any 2006 a Educació un 4,7% del PIB, d’aquests diners, un 1,1% del PIB a Educació Superior. El sector públic va dedicar un 4,2% i un 0,9%. Tant de bo s’acostés al 2% en Educació Superior (Podeu llegir L’educació no aixeca cap i en el document Education at a Glance 2009, les taules B2.1 i B2.4).
Si agafa l’Educació com un tot, en gasta molt més del que diu Comas, si agafa la universitària molt menys.