Debat sobre la universitat


Enric I. Canela

Trasllado sencer un article de Publico, La universitat admet la seva pròpia ineficàcia, que m’ha semblat prou interessant i en el que introdueixo alguns comentaris (vermell).

A la universitat li ha arribat el moment de retre comptes a la societat. Rectors, professors i polítics demanen que el pacte educatiu proposat pel Govern posi fre a la ineficàcia social de l’educació universitària. Un sistema que ha propiciat que hi hagi 400.000 aturats amb un títol superior, que Espanya sigui l’últim de la Unió Europea en producció de patents i que es desaprofiti una inversió de 8.000 euros anuals per cada alumne repetidor (el 20% dels matriculats). Bé, un càlcul mal fet perquè cal comptar els titulats de les diferents cohorts (no repeteixen tot i per tant no són 8.000 euros i alguns abandonen, cosa que augmentaria la xifra.

El debat prové de la pròpia universitat. Després de la reforma de Bolonya, es demana resoldre el finançament. Per a alguns, com el president de la CRUE (Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles), Federico Gutiérrez Solana, es tracta d’equiparar la inversió a la mitjana de l’OCDE. Si són dades de la CRUE caldria que les ajustessin millor. Quant costa un titulat i quant hauria de costar és la bona dada.

Però per altres experts com el ex rector de la Universitat del País Basc, Pello Salaburu, el problema està en la manca d’una selecció de qualitat dels gestors. “És que algunes de les 15 millors universitats del món elegeix els seus rectors per sufragi universal?”, Va lamentar Salaburu en la celebració dijous passat del desè aniversari de la càtedra UNESCO de Política Universitària. L’ex ministra d’Educació, Mercedes Cabrera, va acatar la crítica i va respondre: “Com a ministra mai ho vaig dir en públic, però ara sí que ho dic. No, cap de les millors universitats tria així al seu rector i s’ha de replantejar” la professionalització de la gestió. Si creia això la ministra, per què no ha va dir i defensar? Jo recordo el tràmit de la LOMLOU i les discussions que hi vaig tenir. Ara no és el moment era la resposta política. Espanya no està peparada.

Una oportunitat per analitzar aquestes propostes és el marc del pacte educatiu, que en un dels seus punts bàsics estableix la “modernització i internacionalització de les universitats”. Segur, no faran res no sigui que perillin els vots.

El Consell d’Universitats porta una legislatura debatent el nou model de finançament que serà presentat abans de final d’any. De moment, la meta d’inversió que es va establir per al 2015 s’ha quedat curta. Espanya es va marcar com a objectiu d’inversió arribar al 1,5% del PIB en Educació Superior. Però ja hi ha veus que cal un 2% per equiparar-se als països excel·lents: EUA, Canadà o Corea del Sud. De moment està per sota de l’1,5%.

Els exemples forans destapen els dos punts febles del sistema universitari espanyol: la ineficiència en la utilització dels recursos i l’escassetat de participació empresarial al campus. I la incapacitat dels polítics que fan lleis que encotillen l’activitat del professorat i que obliguen a sistemes de govern de república bananera.

Qualitat dels estudiants
El professor d’Economia Aplicada de la Universitat Carlos III de Madrid, Juan José Dolado, reclama solucions que regenerin l’equip docent, com les jubilacions o fins i tot un ERO (Expedient de regulació d’ocupació). Aquest professor, que pertany al consell assessor que debat la finançament universitari, afirma que el problema és la manca de qualitat dels estudiants i la falta de competència entre les diferents facultats. Aquest professor te raó.

Com a exemple a seguir proposa la reforma universitària que entrarà en vigor a Finlàndia l’1 de gener. “Les universitats s’han fusionat buscant més eficàcia. No té cap sentit que cada comunitat autònoma compti amb un centre universitari que imparteixi les mateixes titulacions”. El projecte finlandès estableix una aliança entre 10 centres politècnics que rebran finançament segons obtinguin resultats en recerca i docència. Per garantir la bona gestió s’han reformat els òrgans directius i s’ha externalitzat la gerència. La meitat dels gestors no han de pertànyer al cos acadèmic de la universitat. Bé, depèn de la comunitat autònoma i de la política concreta. Hi ha una cosa que és l’impacte en l’economia del territori de la universitat.

La proposta que defensa Dolado és una idea per acabar amb la difusa separació de tasques del campus. El director de la càtedra UNESCO, Francisco Michavila, ho exemplifica així: “Quan vaig fer 30 anys vaig obtenir la meva càtedra i els meus companys em van dir: Ara, a viure, com si ja hagués acabat la meva tasca com a docent i ja no hagués de servir la societat “. Això a mi no m’ho va dir ningú.

Moltes de les crítiques pretenen ser esmenades amb l’aplicació de les directrius de Bolonya: educació personalitzada, més pràctica, vinculada al món laboral i competència entre facultats. “Quan es parla de vinculació de l’empresa no vol dir que trien quins títols s’han d’ensenyar sinó que si una empresa es beneficia de personal format a la universitat pública pagui una mena de ecotaxa”, descriu Michavila.

L’atracció de capital privat per assolir l’excel·lència que introdueixi a les universitats espanyoles en els rànquing és la principal meta que afronta el pacte. Hi ha una cosa que no cal oblidar, és la qualitat de la formació.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació