Enric I. Canela

S’imaginen la vida sense fàrmacs? O sense microxips? O sense collites resistents a les malalties o la sequera? O sense la Xarxa? Hem heretat aquests i milers d’altres avenços tecnològics que han fet de les societats occidentals industrialitzades les més avançades de la història. Èxits que s’han traduït en una economia més competitiva, han creat milions de llocs de treball i han enfilat el nostre estàndard de vida. Defineixen l’estatus social occidental i representen el model de les economies emergents

Però aquests avenços no han estat fruit de la casualitat. Són productes d’un compromís a llarg termini, fruit d’un esforç de les polítiques nacionals encaminat a fomentar la innovació, el descobriment i el desenvolupament de noves tecnologies. Durant molts anys, les administracions públiques han encoratjat i han finançat els programes de recerca en les seves institucions – universitats i organismes públics d’investigació (OPI) – com una inversió vital per al futur dels països. La indústria ha tingut un paper igualment crític, canalitzant aquest coneixement i aquestes noves tecnologies al mercat, i a través d’ell a la societat.

Aquest és un fragment d’un article. “El dinero público como motor” publicat a La Vanguardia el dia 18 d’abril i escrit per Pedro R. García Barreno, catedràtic de Fisiopatologia i Propedèutica Quirúrgiques de la Universitat Complutense de Madrid. Té tanta raó… No sé si la intel·ligència política permetrà fer el que cal.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació