Enric I. Canela
César Nombela, catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid, escriu una àcida crítica a la política dels governs de l’Estat en l¡àmbit de la recerca. Pel seu interès el reprodueixo.
El president de l’Associació d’Universitats Nord-americanes advertia recentment de les conseqüències d’un deteriorament en l’activitat fonamental de les universitats investigadores. Afectaria a l’estructura de producció del coneixement, comprometent la competitivitat i la prosperitat del país, especialment en el terreny de la salut, l’energia, el medi ambient, fins i tot la seguretat nacional. Tot aquest debat es produeix al país líder en quant a la qualitat universitària, però que busca nous camins per optimitzar el seu funcionament. La crisi complica les expectatives de molts dels centres universitaris obligant a assumir noves exigències. Segles d’existència de la institució universitària han donat lloc a diversos models, alguns amb èxits brillants. Des de la universitat alemanya, creadora de coneixement, a la britànica amb la seva èmfasi en la formació de professionals liberals, o la francesa (napoleònica, mediterrània) que va jugar el seu paper en la formació d’elits dirigents.
En l’era de la globalització s’estan imposant els «rànquings» dels centres d’educació superior del món, després de les avaluacions que, amb criteris de vegades dubtosos, ordenen implacablement als centres d’educació superior. L’expansió de molts campus, fins i tot a altres països, obliga cada vegada a assumir aquesta competència global. En aquesta situació, les universitats reclamen dels governs més recursos, de vegades canvis legals, mentre que les administracions exigeixen major rendiment. A Espanya sovint s’ha recorregut a la marginació de la Universitat de grans projectes científics, que en ella tindrien el seu seient natural. Quan va a començar el primer curs amb tots els ensenyaments homologades per Bolonya és urgent assenyalar que l’únic camí és aspirar a l’excel·lència.