Enric I. Canela

Llegia que un estudio del American Enterprise Institute for Public Policy Research (AEI) ha posat de manifest que els estudiants, entre el 1961 i 2000, han reduït el tems mitjà d’estudi de 24 a 14 hores a la setmana.

Els autors conclouen que això es deu a què dediquen més temps a l’oci. El descens no està relacionat amb que tinguin una feina o cap altra característica social o ètnica.

Sembla que està relacionat amb una menor exigència per part de les escoles. Els estàndards s’han reduït. Més laxitud.

Per altra banda, s’ha demostrat que més estudi està relacionat amb més coneixement i amb més productivitat.

Està bé que una cosa que alguns venim denunciant, la laxitud de l’escola, es posi de manifest de forma pública per aquesta prestigiosa organització.

5 respostes a “Passen els anys i s’estudia menys”

  1. a 14 ag. 2010 a les 3:18 José María

    Jo ho he vist en menys d’una dècada, no em vull imaginar com em sentiria si per exemple hagués viscut la universitat nocturna dels anys 60-70.

  2. a 14 ag. 2010 a les 1:38 enriccanela

    José Maria,
    Un autèntic espactacle. Jo he vist el canvi. Els estudiants que arribaven a la universitat l’any 1974 (vaig començar d’ajudant) i els que hi arriven ara no tenen res a veure.

  3. a 14 ag. 2010 a les 4:07 Joan Carles Melgarejo

    Totalment d’acord, però no cal anar a mirar els problemes als USA…aquí ja sabem el què hi ha…en tot cas, crec que la culpa no és dels estudiants (ells són els més perjudicats), i penso que es reparteix en diversos entorns:

    * Culpa de les escoles, que estan plenes de professorat en molts cassos mal preparat (“el que vale, vale, y el que no, para magisterio”), alguns per desgràcia poc motivats (sols per tenir un sou de funsionario) i amb plans d’estudi i materials pedagògics absolutament aberrants . Tampoc volen buscar-se problemes (“ja els suspendrà la vida”).
    * Culpa dels pedagogs (els més culpables de tots en haver fabricat els sistemes educatius vigents arreu): xerraires inútils que han de justificar el seu sou, i ho fan posant en dubte el què funciona (“innovant”) i inventant sistemes aberrants, però que devant del seu manifest fracàs utilitzen el sistema de Goebbels: seguir mentint dient que tot va be i dient-la cada cop més grossa.
    * Culpa del model de societat; en el cas de la catalana, malauradament ja prou espanyolitzada (cultures del funcionariat, del xollo, etc.) fins al punt que la cultura de l’esforç comença a relliscar…a més, cada cop menys autocrítica.
    * Culpa de les famílies, que passen del què fan els fills, quan no els donen una sobreprotecció estúpida (“pobret, com és que li fan empollar tant”; “pobrissó, no pot ser que porti tants llibres que pesen molt”, etc).
    * Culpa dels governs (TOTS!!): descaradament soberbis, desproveïts d’autocrítica i inútils totalment per a complir el què cal. Per exemple, la frase famosa de l’aleshores Consellera Sra. Carme Laura Gil defensant la famosa Reforma, que davant les crítiques a la poca formació amb què arribaven els estudiants a les universitats replicava alguna cosa com ara que “què ens pensavem a les universitats, que el sistema educatiu havia d’estar dissenyat per a formar universitaris?”. Per no parlar del que fa l’actual tripartit que planteja a les universitats contractes programa en què es planteja donar més fons (i més sou al professorat) en funció de la taxa d’èxit acadèmic. El resultat és obvi: ja hi ha professors universitaris que aproven a gent inaprovable per no tenir problemes amb el seu sou…
    * Culpa dels rectorats de les universitats, mancats d’idees i que sols actuen com a gestors, perquè accepten un model massificat d’universitat que sols serveix per a fabricar titolats en massa, però no bons investigadors ni bons professionals. Un resultat és que alguna facultat s’està omplenant d’ex-alumnes que han acabat la carrera desprès de 8 anys (desprès de molts parèntesis als bars) i que ara fan màsters i fins i tot s’apunten a fer tesis (tot menys treballar). Altrement, atès el clientelisme i nepotisme crònic que hi ha als departaments universitaris (això si, típic dels països llatins catòlics i no dels luterans), aquests estudiants poden arribar a ser futurs professors universitaris si van a dinar amb qui toca, li fan els powerpoints a qui toca o van al llit amb qui cal (“por los amigos, de culo, a los enemigos, por el culo, y a los indiferentes, se les aplica la ley vigente”)…Hi ha un risc real de degradació en un moment crític en què es jubil·la o es mor gran part del professorat. Culpa també de les universitats catalanes, que tenen l’objectiu provincià de ser les “primeres d’Espanya”, les que “donen exemple a Espanya” (en lloc de ser les nº 15-20 del mon, com correspondria al PIB català).
    * Culpa del professorat universiari, en haver perdut el sentit crític que tenia fa 40-50 anys), que no sols no es rebel·la sinò que s’adapta. Per a exemple, el què es va veure al congrès del CIDUI aquest estiu: sembla que el que ara cal és plantejar la bajanada pedagògica més grossa perquè això és el que “està de moda”, segur que caurà be i gràcies a això ens donaran els certificats necessaris de que fem “innovació docent” per tal que ens poguem acreditar d’alguna cosa (que és el que vaig veure que motivava en realitat molts dels presents).
    * Culpa dels partits polítics, sovint amb idees de manual, quant no absolutament demagògiques, però sempre temerosos de prendre decissions que poguessin ser impopulars.

  4. a 15 ag. 2010 a les 5:10 enriccanela

    Joan Carles,
    També havia quedat en moderació. Disculpa.
    Excel·lent crítica. Algun aspecte relatiu als rectorats professorat universitaris no el comparteixo de forma general. Si més no moltes d’aquestes coses no les he viscut en el meu àmbit.

  5. a 16 ag. 2010 a les 8:37 Ramon

    Felicitats, Joan Carles! Una anàlisi molt lúcida, i sense pèls a la llengua.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació