Enric I. Canela

L’altre dia va publicar-se el rànquing de Xangai 2010 (veure El rànquing de Xangai 2010). Han sortit diferents opinions al respecte.

En destaco dues, la d’Antonio Árias (Nuevo ranking de Shanghai para universidades) i la de Xavier Marcet (Universidades y rankings: encallados en las mismas ). Us recomano la lectura, són persones que en saben.

Per altra banda, el meu escrit va merèixer un comentari del company de la UB Joan Carles Melgarejo. Un comentari molt centrat en els problemes de la UB. Els comentaris sempre queden més amagats que els articles. Com que paga la pena llegir la seva opinió, la reprodueixo.

Era d’esperar…

A la UB hi ha problemes greus:

1-RELACIONATS AMB INVERSIÓI

a) Manca d’inversió en infraestructura científica, que és vista com una despesa i no com a una inversió. Els Serveis Cientificotècnics, abans model copiat arreu, es deixen podrir: les places vacants no es cobreixen, els equips existents envelleixen i no es renoven (per exemple, la microsonda electrònica té 20 anys i és obsoleta, cada cop té més avaries i aviat no hi haurà peces de recanvi), i no se’n compren de nous que són bàsics per a realitzar investigació de qualitat (per exemple, a la UB no hi ha LA-ICP-MS i menys encara serveis d’isòtops radiogènics). Això condemna diversos grups de recerca a haver de dependre d’infraestructures a la resta de l’estat, molt mal administrades per cert, o a les de països estrangers, amb el què això comporta de manca de competitivitat.

b) Inversió en edificis excessiva: no pot ser que en una convocatòria d’infraestructura s’obtingui un edifici però no la infraestructura de recerca que cal posar dins. La política de la UB comença a ser similar a les de l’Ajuntament de Barcelona (especialista en aixecar, tirar i reconstruir infraestructures, com la plaça Lesseps, Les Glòries, el Cinturó i potser aviat la Sagrada Família, etc.).

c) Alguns serveis estan sobredimensionats i no realitzen les tasques per a les que van ser creats, però ningú els toca…

2-RELACIONATS AMB LA GESTIÓ

a) La gestió de la UB ha estat plantejada per certs partits com una espècie de trampolí de polítics (sistema també emprat a l’Ajuntament de Barcelona), des de tots els nivells: salt de rectors a ministeris, salts de PAS a l’Ajuntament, etc. Sempre, això si, dictat pel “partit”.

b) Excessiu poder dels gestors de la UB

c) Excessiu pes del PAS i dels estudiants en els òrgans de representació, que impedeix la presa de decisions importants i determina que aquests col•lectius, impulsats per interessos corporativistes, desenvolupin una gestió nefasta quan no corrupta.

d) Cal fer una neteja en molts serveis on ningú treballa

e) Massa ganes d’aparentar, amb una despesa excessiva en autobombo (el “comunicacions” i altres coses de l’estil que sempre van a la paperera sense haver estat oberts)

3-DE DIFUSIÓ

a) Manca d’una figura de prestigi independentment del rector, com la d’algunes universitats nord-americanes, que s’encarregui de representar la UB a l’hora de tenir contactes amb el mon empresarial o polític.

b) Manca d’un Servei de Publicacions eficaç.

c) Manca de museus a moltes facultats, malgrat haver-hi material de sobres.

4-DE TIPUS DOCENT

a) Plans d’estudi a tots els nivells (però molt especialment els màsters) mal dissenyats, en alguns cassos dissenyats sols per a justificar la docència dels departaments. Sovint s’han creat assignatures per a poder justificar que es doni a posteriori una plaça a un professor, mentre que es treu docència a d’altres pel mateix motiu. El resultat son plans d’estudi descompensats i poc competitius

b) Mal ús del potencial docent real, per problemes polítics de detall i interessos mesquins. Per exemple, hi ha cursos (fins i tot a nivell de màster) impartits per professorat sense prestigi internacional i sense publicacions…fins i tot havent-hi professorats més capaç.

c) Manca de professorat joves “ajudants”. Tots nosaltres hem començat xupant classes de pràctiques i aprenent dia a dia els truquets per a explicar millor (però també fent recerca). És absurd contractar directament doctors “habilitats”, però que no en tenen ni idea de donar classes. El professorat s’ha de formar des d’abaix. No te cap sentit tenir doctors de 40 anys per a donar pràctiques, on cal una complicitat directa amb l’estudiant que l’assoleix millor un professor de 23-28 anys…i les pràctiques són tant o més importants que la teoria!

d) Els mals típics dels paisos llatins (endogàmia, nepotisme, clientelisme…). A les universitats americanes els departaments cerquen el millor candidat per a cobrir una plaça entre els millors, siguin de dins o de la Xina, a la UB el que prima és quant de temps has escalfat cadira i si acompleixes be les ordres del cap de grup. Per això, cada vegada entren als departaments més professors que no en tenen ni idea del què han d’explicar. La política és “qualsevol pot explicar qualsevol cosa, s’ho estudia una mica i ho explica i que els estudiants s’apanyin”. Això és, simplement, catastròfic.

e) Escàs o nul ús de l’anglès en el segon cicle o en els màsters. Aquest és decididament un dels problemes clau si es vol pujar en l’escala.

5-DE POLÍTICA DE RECERCA

a) Incapacitat manifesta en aprofitar tot el potencial científic de la UB, en haver-se potenciat excessivament alguns centres o grups per motius ideològics, i oblidant-ne d’altres. Aquest pot ser una error de la Generalitat, però al que la UB no ha dit res.

b) Incapacitat per a atreure a professorat visitant de prestigi internacional, condicionat per una política científica espanyola especialment desastrosa en aquest camp, i una inèrcia pròpia igual de nefasta.

c) Manca absoluta de política per a atreure estudiants brillants internacionals a estudiar i, sobretot, a fer tesis, en part derivat del famós combinat de nepotisme i clientelisme.

6-DE POLITICA INTERNACIONAL

a) Manca de convenis amb universitats de països en vies de desenvolupament. Es perden oportunitats de que vinguin estudiants becats per deixadesa en aquest camp.

7-DE L’AMBIENT DE TREBALL

a) Manca de Campus com a tal, amb edificis desperdigats per tota Barcelona, sense zones al aire lliure (la meva facultat, al costat d’un cementiri, en carrers que per la nit son zones de drogoaddictes, putes i transvestits.

b) Manca de suficients residències universitàries i una adequada política d’habitatge, amb preus poc assequibles i de molt mala qualitat en comparació a d’altres centres internacionals.

c) Malgrat estar en ple domini mediterrani, els menjadors universitaris ofereixen quasi tots menjar de molt baixa qualitat, a preus no competitius. Seria possible tenir una política de fer consumir als bars material de les cooperatives catalanes? Es milloraria la qualitat alimentària (el ben menjar, especialment en aquests temps de menjars escombraries, també forma part de la cultura), la gent estudiaria o treballaria millor, es potenciaria directa i indirectament la economia rural del país, i es donaria un component identitari agradable de cara a l’exterior.

8- DE TIPUS SOCIOLÒGIC

a) Autocomplaença: es pensa que com que la UB és gran, és una universitat important, i que tot va bé.

b) Provincianisme: es pensa com a babaus que ja n’hi ha prou amb ser la primera universitat d’Espanya (ara ni això) i que som nosaltres els que “hem de donar exemple a seguir”.

c) Manca de lideratge social…els rectors son perfectes desconeguts fins i tot per al propi professorat, molt més encara per a la societat.

d) Desconnexió de la UB de les preocupacions de la societat catalana.

No necessàriament comparteixo el 10% del que hi diu, però si la major part. Penso que potser aquí ho llegiran més persones i potser podrem crear opinió. Això, com diu Marcet, està molt mal enfocat.

4 respostes a “Visions sobre el rànquing de Xangai 2010”

  1. a 20 Ago 2010 a les 6:37 Miquel Duran

    Enric, segueixo dient que aquest Rànking és el pitjor dels que hi ha. I el problema no és que sigui el pitjor, és que està mal fet. Ni tan sols crec que sigui opinable, després d’una anàlisi racional ja es veu que és una classificació del tipus “ordena un país de més gran a més petit per superfície” o “per habitants”.

    Hi volia aplicar la indiferència, però em pregunto per què el país, lv, en xavier marcet o l’Antonio Arias li donen valor. El fi no justifica els mitjans, Enric!

    Miquel

  2. a 21 Ago 2010 a les 5:47 enriccanela

    Miquel,
    tens raó, és dolent i està mal fet. Cal dir que hi ha països que van per davant de l’Estat espanyol i són més petits.
    Per altra banda, una normalització d’aquest rànquing bastant bona és la de l’Informe Bruegel. També malparats, per sota d’on tocaria. Un indicador amb problemes si, però no anem bé.

  3. a 21 Ago 2010 a les 9:00 Miquel Duran

    Enric, l’informe Bruegel estaria molt bé (a l’apartat de rànkings) si partís del Times HE o altra rànking digne. Però les seves conclusions, malgrat la bona metodologia, no són vàlides. Input dolent, output dolent.

    Per una altra part, és evident: no anem pas prou bé. Totalment d’acord.

  4. a 21 Ago 2010 a les 10:01 enriccanela

    Miquel,
    Això li vaig plantejar al Mas-Colell i em va dir que havien agafat aquest rànquing perquè és l’únic que no és subjectiu (no hi ha opinions de parells).

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació