Enric I. Canela

La Vanguardia publicava l’editorial Deslucidas universidades nuestras. Diu:

La recent publicació de dos rànquings internacionals d’universitats ha generat preocupació en l’opinió pública pel deslluït lloc que hi ocupen els centres espanyols. A la llista de Xangai cap universitat espanyola formava part de les primeres dues-centes, i entre les dues-centes primeres del rànquing QS només apareixen dos (catalanes, per cert: la Universitat de Barcelona en el lloc 148 i l’Autònoma de Barcelona en el 173, la Autònoma de Madrid i la Complutense apareixen bastant més avall, el que relativitza el mite que la llengua catalana és un obstacle). Entre els experts en gestió universitària hi ha opinions diverses sobre el valor d’aquests rànquings. Els més crítics consideren que són poc fiables, ja que no hi ha fonts globals d’informació que permetin avaluar totes les universitats del món. Sostenen tals crítics que algunes classificacions tenen estricta vocació comercial o responen a interessos (al biaix anglosaxó i al seu característic influx oriental, per exemple). Moltes d’aquestes classificacions, insisteixen els crítics, només mesuren un tipus de publicacions o responen a pomposes característiques mediàtiques, com l’existència de premis Nobel en el claustre. Màrius Rubiralta creu que aquestes classificacions no mesuren l’excel·lència docent ni la contribució de la universitat al desenvolupament. Guy Haug, ideòleg del pla Bolonya, sosté que s’avaluen aspectes rellevants com la recerca orientada a la publicació, però es prescindeix d’altres no menys essencials: la docència, la missió social i regional de les universitats i el seu paper en la formació superior de àmplies capes de la població. Haug considera que aquests aspectes són tan indispensable per a la societat del coneixement com la recerca més puntera. Els crítics són reticents a concedir a aquests rànquings el poder de determinar les estratègies de l’educació superior.

Altres experts, en canvi, creuen imprescindible aprofitar els decebedors resultats d’aquestes classificacions per fomentar el salt qualitatiu de les nostres universitats. Taxatiu, Pello Salaburu sosté que és preferible un rànquing dolent que no hi hagi cap. Aquestes classificacions, afirma, introdueixen a la universitat la cultura de l’avaluació externa Martí Parellada dóna per fet que aquestes classificacions mesuren la potència d’un sistema, el que deixa en evidència al conjunt de la universitat espanyola, que no està a l’altura del pes econòmic del país. Agafant el toro per les banyes, Dídac Ramírez (UB) es pregunta: ¿Si són màrqueting, per què no aprofitar-ho “. Ana Ripoll (UAB), per la seva banda, proposa rendibilitzar el cop de la baixa classificació per introduir canvis que afavoreixin l’excel·lència. El garrotada de les classificacions internacionals podria ser una bona oportunitat perquè la universitat espanyola corregeixi alguns dels seus vicis i problemes: finançament, burocratisme i uniformisme. És indubtable que la xarxa espanyola d’universitats ha afavorit el desenvolupament territorial, ha socialitzat la cultura i ha contribuït a augmentar el nivell educatiu mitjà. Però el uniformisme del sistema impedeix la competició i frena l’excel·lència. Ha arribat el moment d’afavorir l’especialització de les nostres universitats i de permetre que alguns centres tinguin l’oportunitat pressupostària de sobresortir. No totes les nostres universitats poden aspirar a ser Harvard, però algunes haurien de poder intentar-ho.

Aquest editorial és conseqüència de l’article Rankings ¿de qué sirven?. Màrius Rubiralta, secretari General d’Universitats, els relativitzava, correctament (Diagnósticos), i feia apologia del Campus d’Excel·lència Internacional. Mesura correcta, però poc efectiva sense diners.

Jo, particularment crec que els rànquings són útil per comparar-se. Tenen molts inconvenient s i defectes, cert, però ens obliguen a canviar. Sense els rànquings no s’hauria posat de manifest de forma tan clara la necessitat del canvi.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació