Enric I. Canela

Una interessant reflexió sobre l’economia catalana. No es pot concloure res més que la necessitat d’una reconversió urgent. El proper Govern haurà d’activar els mecanismes per fer-ho possible. Cal reconèixer la feina del conseller Huguet per haver encarregat l’estudi. No sempre es fan els diagnòstics necessaris.ñ

Emergència de Xina i Índia, envelliment demogràfic d’Europa, encariment de les primeres matèries… I els problemes estructurals de l’economia catalana. Serà capaç el teixit industrial català de superar el que se li ve a sobre?

El Departament d’Innovació, Universitats i Empresa es feia aquesta mateixa pregunta i va encarregar una prova de resistència – un stress test – a la consultora francesa Bipe per esbrinar què passarà a 10 anys vista. La seva conclusió és que la indústria local té vida per davant, però només si les empreses i les administracions apliquen les reformes necessàries.

L’estudi contempla tres escenaris d’actuació per als pròxims anys: retorn a la tendència anterior a la crisi; recaiguda i proteccionisme, una Europa unida i sostenible, i un període volàtil amb crisis recurrents. Aquest últim és el que l’informe considera més probable, amb un 40% de possibilitats. Aquest marc es caracteritza per la multiplicació d’incidents exògens a la lògica purament econòmica: problemes geopolítics, crisis sanitàries, incidents climàtics que comporten ruptures d’aprovisionament, etc. Segons com es desenvolupin, el text considera que el valor afegit industrial pot créixer fins al 1,9% anual o caure a una mitjana del 0,6%. A l’escenari més probable, amb crisis recurrents, la indústria evolucionaria entre l’1% i el -0,1%.

L’ocupació en la indústria manufacturera no té, en canvi, tanta sort. Tots els panorames possibles indiquen una evolució negativa. Aquesta es veu compensada, segons el text, per l’augment d’ocupació en les activitats de servei lligades a la producció. No obstant això, per crear veritable ocupació només hi ha dues opcions: el retorn a la situació anterior a la crisi o un desenvolupament sostenible, que implica que la Unió Europea pilot l’economia comunitària. En el cas de crisis recurrents, els llocs de treball només poden arribar a créixer un 0,1% anual, i poden destruir-se a una mitjana del 0,6%.

L’informe pren com a exemple cinc sectors representatius: l’automoció, l’alimentació, el tèxtil, la química i farmacèutica i materials de construcció. En el cas de l’automoció, les indústries locals només sobreviuran si aposten per nous models de mobilitat, com l’especialització en vehicles petits i urbans, o si s’integra en una cadena de valor global, que implicaria concentrar-se i evitar els riscos de deslocalització.

En la indústria tèxtil, les opcions són negatives en la majoria dels escenaris: només convertint-se en líders de noves cadenes de valor es pot sobreviure: llegiu creant empreses com Desigual o Mango. El sector farmacèutic només creixerà en «l’escenari voluntarista basat en el desenvolupament sostenible». És a dir, on creixin les inquietuds respecte a la salut i es sofistiquin productes destinats a millorar la higiene col·lectiva. En el sector agroalimentari, l’informe creu que es mantindrà aliè al canvi de cicle.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació