Enric I. Canela

Gràcies a Sin Permiso he llegit un article del premi Nobel d’Economia Paul Krugman publica al seu bloc del New York Times amb el títol Wages And The Slide Toward Deflation. Diu:

He rebut molts comentaris en el sentit que preocupar-se per la deflació és cosa totalment errada a la vista de l’evolució dels preus de les matèries primeres. Però ja he explicat moltes vegades que no hauríem de centrar en els preus volàtils (com els de les matèries primeres), sinó en els preus de curs lent i viscós, és a dir, en la inflació subjacent. Se’m permetrà ara afegir això: els preus d’evolució més lenta i viscosa són, sense disputa, els del treball. Per què, doncs, no centrar-se en els salaris?

És veritat que això presenta alguns problemes pràctics, que tenen a veure amb efectes de composició, hores extres, etc. Amb tot i amb això, si el que es busca és un altre indicador del gran lliscament cap a la deflació a què estem assistint, val la pena fer un cop d’ull al següent quadre, en el qual es presenta el percentatge de variació interanual en els salaris per hora de tots els treballadors des de març de 2007 fins juliol de 2010:

La Niponització continua.

Actualització: Sí, això és el que va succeir al Japó:

Alguna cosa de com endreçar això trobareu a Organitzar el Nostre Futur Lliure. Més treball i més salari. Augmentem la nostra competitivitat i alhora els nostres salaris.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació