Enric I. Canela

Encara que fins fa uns anys es creia que el paper de la vitamina D es limitava a l’homeòstasi del calci, cada vegada són més evidents les accions pleiotròpiques d’aquesta vitamina en la biologia de l’organisme i la seva importància clínica.

S’estima que més de mil milions de persones a tot el món no tenen prou vitamina D. Es creu que aquesta deficiència és deu, en gran mesura, a una insuficient exposició al sol i, en alguns casos a la mala alimentació. Amb tot, a més de ser un factor de risc conegut pel raquitisme, hi ha un creixent nombre d’evidències clíniques i de laboratori que indiquen que la deficiència de la vitamina D també augmenta la susceptibilitat d’un individu a malalties autoimmunes com ara l’esclerosi múltiple, l’artritis reumatoide, la malaltia de Crohn, el lupus eritematós sistèmic (o “lupus”) i la diabetis tipus 1, així com a certs tipus de càncer com ara la leucèmia limfocítica crònica i el càncer colorectal, i fins i tot a la demència.

Això no obstant, no se sap encara com actua exactament la vitamina D, a través del seu receptor nuclear, VDR, i la seva contribució a aquests trastorns. El receptor de la vitamina D és una proteïna que s’activa per la vitamina D i s’uneix a l’ADN i per tant influeix en quines seran les proteïnes que s’expressaran a partir del nostre codi genètic.

La mesura en la que la deficiència de vitamina D pot augmentar la susceptibilitat a aquesta àmplia gamma de malalties és posa de relleu en el treball que acaben de publicar uns investigadors de la Universitat d’Oxford (A ChIP-seq defined genome-wide map of vitamin D receptor binding: associations with disease and evolution; Ramagopalan SV, Heger A, Berlanga AJ, Maugeri NJ, Lincoln MR, Burrell A, Handunnetthi L, Handel AE, Disanto G, Orton SM, Watson CT, Morahan JM, Giovannoni G, Ponting CP, Ebers GC, Knight JC.; Genome Res. 2010 Oct;20(10):1352-60. Epub 2010 Aug 24). Aquests científics han determinat els punts en els que la vitamina D interactua amb l’ADN – i han identificat més de dos-cents gens sobre els que influeix directament.

Els investigadors van trobar 2.776 llocs d’unió per al receptor de la vitamina D al llarg del genoma. Aquests es van concentrar en un inusual nombre de gens associats amb la susceptibilitat a malalties autoimmunes. També van demostrar que la vitamina D tenien un efecte significatiu sobre l’activitat de 229 gens incloent IRF8, prèviament associats amb l’esclerosi múltiple, i PTPN2, associat amb la malaltia de Crohn i la diabetis tipus 1.

Per altra banda, la deficiència de vitamina D ha estat implicada en la modulació del sistema immune i la remodelació del teixit pulmonar desenvolupament de malalties autoimmunes. Recentment uns investigadors de la Universitat de Cincinnati han tractat d’avaluar la prevalença de la deficiència de vitamina D en una cohort de pacients amb malaltia pulmonar intersticial i la hipòtesi que la deficiència de vitamina D s’associa amb una malaltia del teixit connectiu subjacent i la funció pulmonar reduïda (Vitamin D deficiency and reduced lung function in connective tissue-associated interstitial lung diseases; Jared T Hagaman, Ralph J Panos, Francis X McCormack, Charuhas V Thakar, Kathryn A Wikenheiser-Brokamp, Ralph T Shipley, and Brent W Kinder; Chest. 2010 Aug 5).

Els resultats indiquen que hi ha una alta prevalença de deficiència de vitamina D en pacients amb malaltia pulmonar intersticial en particular aquells amb malaltia del teixit connectiu subjacent – malaltia pulmonar intersticial, i s’associa amb una funció pulmonar reduïda. La vitamina D pot tenir un paper en la patogènesi de la malaltia del teixit connectiu subjacent – malaltia pulmonar intersticial.

La principal font de vitamina D en l’organisme prové de l’exposició de la pell a la llum solar, tot d’una dieta de peix blau pot oferir una bona dosi de la vitamina. S’han trobat un nombre important de receptors d’unió de la vitamina D en les regions del genoma que tenen els canvis genètics més comuns en persones d’ascendència europea i asiàtica. Les investigacions antropològiques havien suggerit que l’evolució del color de la pell i del color de cabells van evolucionar en les poblacions que van emigrar d’Àfrica com a resultat de la necessitat de ser capaços de prendre més vitamina D i prevenir el raquitisme: la deficiència de vitamina D va portar a la contracció pèlvica resultant en un major risc de mortalitat de la mare i el fetus, la qual cosa va posar fi a llinatges materns incapaços de trobar maneres d’augmentar la disponibilitat de la vitamina. La manca de vitamina D afecta el desenvolupament ossi, la qual cosa porta al raquitisme i a l’osteomalàcia de les mares embarassades. La mala salut òssia pot ser fatal tant per a la mare com al nen en néixer, per tant, hi ha pressions selectives en favor de les persones que no són capaces de produir suficient vitamina D.

Un tema de gran interès per a la salut és esbrinar si els suplements de vitamina D poden millorar la funció pulmonar i prevenir o evitar altres malalties autoimmunes. Si això es confirma i aquest suplement és efectiu en assaigs clínics es podria generar un tractament més natural i barat per a aquestes malalties, alhora que es podrien evitar mitjançant la prevenció des de la infància.

Per cert, la vitamina D també endarrereix l’envelliment. O sigui que ja sabeu que cal molta vitamina D, sense passar-se. A banda de prendre el sol cal prendre peix blau. També en tenen alguns bolets i, òbviament, els aliments fortificats.

2 respostes a “La desconeguda vitamina D”

  1. a 08 gen. 2011 a les 9:48 Matilde Romagosa

    Un article molt interessant i de gran valor. L’he copiat i arxivat. Gràcies!

  2. a 09 gen. 2011 a les 10:59 enriccanela

    Hola Matilde,
    M’alegra que et sigui d’utilitat.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació