Al web de la UB podeu trobar l’article Governança i finançament a les universitats que signen tots els rectors de les vuit universitats públiques de Catalunya. La meva valoració és que es tracta, com no podia ser altrament, d’un article rigorós, que posa el dit a la nafra dels problemes universitaris i que vol trencar tota una sèrie de tòpics que el desig de protagonisme d’alguns i de titulars d’altres s’estan abocant sobre les universitats.

Malauradament, els periodistes arriben més al públic que nosaltres i les seves errades tenen més transcendència. Avui mateix Vicent Sanchis, a qui professo un gran respecte, ha escrit, probablement per desinformació, l’article: Tots els fronts oberts i sagnant en el que diu:

El nou govern ha d’atendre tants focs, que hauria d’adoptar com a uniforme corporatiu el de bomber. Amb el permís d’un cos que té molts motius per negar-s’hi. Un dels primers fronts oberts és l’universitari. El nou secretari general del sector ha començat a parlar amb els rectors els canvis que han d’afectar-ne la gestió. Només la insinuació ha despertat la fera i s’han encadenat les proclames a no acceptar “models estrangers”. N’hi ha que apel·len a la “idiosincràsia espanyola i catalana”, un concepte que té sentit quan en té i encara més quan no és contradictori, com és el cas. Si només fos la gestió… La universitat pública catalana –regida per llei espanyola i ara, gràcies a Minerva, també per l’europea– necessita tantes reformes, que potser pagaria la pena refundar-la. D’entrada, encara ningú ha explicat amb coneixement per què professors i catedràtics són els reis de l’absentisme i per què un contribuent ha de pagar més del 80 per cent de la matrícula d’un espavilat que suspèn el 80 per cent de les assignatures.

L’últim punt i seguit és, diguem-ho suau, una errada i, per què no, una manca de respecte a un col·lectiu que segurament fem més hores a la universitat que altres que marquen el rellotge i que a més ens emportem la feina a casa. Perquè alguns no compleixin no és pot insultar a tot un col·lectiu. Per altra banda, el contribuent no paga el 80% de la matrícula, paga el 80% del pressupost de la universitat, que no és només la docència. O és que hem d’imputar, com sovint es fa, no sé ben bé per què, tot el cost de la universitat als estudiants. La universitat fa docència, recerca i transferència de coneixement, penso que els dos segons aspectes no es poden imputar al cost de les carreres. Li dono, però tota la raó a Sanchis en el fet que no es pot permetre que els estudiants que van a passar l’estona a la universitat siguin finançats. Tampoc es pot admetre l’absentisme, però no es pot posar a tothom en el mateix sac. Dit això, que el Govern faci la seva feina i millori el que pugui millorar, tindrà aliats en molts dels universitaris.

Tornant a l’article o, millor, a la filosofia de l’article, crec que el Govern ha de treballar per millorar tot el que estigui a les seves mans. Els consells socials són útils i necessaris, però mai no poden ser una excusa per intervenir en les universitats. Els consells socials tenen moltes funcions, les han d’exercir totes, i del pacte entre els sectors s’ha d’aconseguir la millora del nostres sistema. Com deia, el més gran inconvenient és estar sotmesos a una funció pública decimonònica. Fins que no canviem les normes que ens regeixen no millorarem gaire cosa.

Confio plenament en el saber fer del conseller Mas-Colell i del secretari Castellà. En els rectors tindran aliats i no enemics.

I vagi l’article

Governança i finançament a les universitats

A partir de la inauguració del curs del sistema universitari català del 2007 i, de manera més profunda, en el llibre blanc de la Universitat de Catalunya, els rectors i rectores de les universitats públiques catalanes hem expressat la necessitat de tractar la qüestió de la governança a les universitats, que després de més de 25 anys des de la primera llei democràtica d’universitats i dues reformes encapçalades per majories suficients de diferent signe, no s’ha plantejat amb seriositat. Darrerament, la qüestió no ha deixat d’aparèixer públicament, però no ho ha fet encara en el terreny on correspon: la discussió política encaminada a la redacció d’una nova llei d’universitats. La majoria de les veus fins ara relacionen la necessitat de reforma de la governança a presumptes ineficiències de la universitat pública.

La finalitat d’aquest article no és presentar aquí i ara una proposta concreta d’un nou model de governança, però sí trencar alguns tòpics o afirmacions que apareixen quan es tracta el tema de manera epidèrmica i des d’una ínfima comprensió de la funció de la universitat en una societat moderna i democràtica. Sovint es planteja que les nostres universitats no són prou eficients en l’ús de recursos públics, que no tenen el suficient impacte internacional o que, fins i tot acceptant que sí que generen coneixement a través de la recerca, ho fan de manera que no li és útil a la societat. I s’acaba dient que, per millorar i ser més competitius, cal un nou sistema de governança. Aquestes afirmacions i tòpics no fan sinó perjudicar i menysprear injustament al mateix sistema que, amb tant d’esforç, la nostra societat ha pogut desenvolupar aquests últims trenta anys. I que ha fet que avui la universitat catalana generi i transmeti coneixement en quantitat i qualitat comparable al de sistemes universitaris que dediquen molts més recursos que nosaltres. Tampoc és aquest ni el lloc ni el moment per destacar tota una bateria d’indicadors per rebatre el gran nombre d’afirmacions gratuïtes com les esmentades. Però sí que volem exposar que, amb una inversió pública per estudiant que se situa al voltant de 8.000 euros per any, la universitat pública catalana forma titulats universitaris que competeixen dignament en l’espai europeu d’educació superior. Any rere any el programa Erasmus evidència que els nostres estudiants s’insereixen sense problemes en sistemes formatius de tot Europa. Particularment de països que dediquen uns recursos públics d’entre 15.000 i 25.000 euros a l’any per estudiant. D’altra banda, els estudis de l’AQU sobre inserció laboral mostren una elevada ocupabilitat dels nostres titulats. I més del 80% d’aquests està satisfet amb la formació rebuda, respecte al lloc de treball que ocupa tres anys després de la seva graduació.

Gràcies a la profusió de rànquings sabem que la producció científica de les nostres universitats es troba per sobre de la de països com Dinamarca o Finlàndia, pel que fa a qualitat i quantitat, i que surt molt ben parada de la comparació internacional a escala global. La qüestió és si aquesta posició s’adequa o no a l’esforç que el país fa amb les seves universitats, i aquí les dades són ben eloqüents: totes les universitats situades en el nostre entorn en aquests rànquings tenen pressupostos molt més elevats, entre dues i tres vegades més per estudiant. Hem d’estar molt orgullosos que, amb els recursos que fins ara hem pogut invertir com a país, les nostres universitats tinguin una presència internacional i una productivitat científica tan destacada.

El fet que aquesta producció científica no té correspondència amb la millora de la competitivitat de les nostres empreses no és just atribuir només a les universitats. Sovint es fa servir l’indicador del nombre de patents registrades per comparar internacionalment la transformació del coneixement en valor. Segons l’informe OCDE Science, Technology and Industry Scoreboard 2007, “els quatre països de l’OCDE amb les taxes més altes de patents registrades per les universitats són Irlanda, Espanya, Regne Unit i Bèlgica”, i assenyala també que “l’educació superior suposa el 8% de les sol licituds de patents internacionals “. És a dir, Espanya és el segon país del món en proporció de patents del país registrades per universitats, mentre que en el global no ocupa el lloc que li pertoca pel seu pes socioeconòmic (és la responsable del 3,7% de la producció científica mundial , mentre que ho és només del 0,41% de les patents). Matemàticament, és obvi que els motius no es troben a les universitats, sinó en la capacitat dels sectors productius per generar coneixement.

Els rectors i rectores de ACUP no estem satisfets amb la situació actual; creiem que el sistema de govern de les universitats es pot millorar perquè siguin més eficients, i considerem que és convenient tractar la qüestió com ho han fet països europeus que ens porten avantatge . Però no podem acceptar arguments, no fonamentats, que gratuïtament menyspreen el sistema universitari per intentar justificar la necessitat de reformes. A més, desitgem que la discussió que s’ha de produir sigui plantejada en profunditat, a partir de la definició del model d’universitat que la nostra societat vol per al segle XXI. I d’una clara formulació del perquè i el com de la seva autonomia, que no s’ha d’esgrimir només com un mer mandat constitucional, sinó que s’ha d’advocar per convicció.

És per tot això que volem parlar de governança i finançament de les universitats com un tot inseparable, a partir d’un diagnòstic rigorós i amb la implicació de tots els agents. Finalment, volem recordar que el servei públic d’educació superior i investigació descansa en essència en unes universitats públiques que, mitjançant els seus màxims representants, reiteren el seu compromís en treballar per millorar, conjuntament amb els agents socials i l’administració.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació