Enric I. Canela

Llegeixo que la carrera de Química ha perdut el 30% dels alumnes en 10 anys. L’atracció que exerceixen noves carreres molt especialitzades i la crisi que afecta en general les vocacions científiques han ocasionat en l’última dècada una autèntica sagnia a les facultats de Química de Catalunya. El nombre d’estudiants que es matriculen de primer curs a les universitats públiques ha caigut en més d’un 30% des de l’any 2000, de 754 a 467, i un resultat similar s’obté si en el còmput també s’hi inclouen els graus d’Enginyeria Química, Bioquímica i similars. Matemàtiques i Física es troben en una situació semblant o fins i tot pitjor, però no serveix de consol.

Em sembla que la referència a Bioquímica no és correcta. És una carrera de pocs estudiants, 60 a la UB, que omple amb notes de tall superiors a 7. El problema de la Química és que fa anys havia d’haver fet alguns canvis.

Jo estava a Química, sóc, químic i recordo fa uns anys el poc interès que va tenir la Facultat de Química en retenir la Bioquímica, avui a la Facultat de Biologia, quan el seu origen, el primer departament, va estar a Química. No em queixo, constato. Igualment la Bioquímica és una disciplina residual dins la carrera de Química amb tan pocs crèdits que potser els podien suprimir. Una cosa semblant però no tan greu va passar amb Ciència de Materials.

Estic convençut que si haguessin adoptat algunes decisions diferents les coses no serien iguals. Amb tot, la crisi de les carreres de Ciències no “bio” és un fet contra el que cal lluitar perquè són imprescindibles per a una economia competitiva.

8 respostes a “Els problemes de la Química”

  1. a 07 març 2011 a les 5:24 José María

    Estaria bé saber també com ha evolucionat el nombre d’estudiants que acaben aquestes titulacions.

    No conec gaire el cas de Química, però sí el de Física. A la UB oferim crec que 180 places anuals (+ els de doble titulació amb matemàtiques, una vintena), vs. els ~300 de la segona meitat dels anys 90. Tot i haver baixat el nivell manifestament un o dos cops en 10 ó 15 anys, un terç dels alumnes ens arriben amb preparacions deficients o molt deficients, i acaben abandonant (molts dels que abandonaven als anys 90 ara treurien notables i excel·lents).

    A diferència amb Química, ser físic no és res semblant a una professió. De la meva promoció, gairebé tots els que vàrem acabar en 4 ó 5 anys vàrem seguir amb un doctorat (en física, matemàtiques, enginyeria) o el FIR. Si a això els sumem els meteoròlegs (màster posterior), els que fan docència a secundària (màster), els que fan d’informàtics… no sé qui es dedica a la Física a nivell licenciatura, la veritat.

  2. a 07 març 2011 a les 10:47 Enric I. Canela

    José Maria,
    A les de Bioquímica, etc. no hi ha història perquè unes no existien i altres eren de 2n cicle. Aniran bé perquè ara les coses van per aquí
    Recordo el tema de Física perquè vaig negociar la reducció perquè no hi cabien. Tampoc s’omplien ho sigui que no hi va haver problema.
    El problema és que la demanda és baixa i la nota de tall també i això comporta estudiants de poc nivell (a banda del baix nivell general).
    La Física aquí té una sortida molt baixa, malauradament.

  3. a 08 març 2011 a les 12:46 José María

    Hi estic d’acord, “aquí”.

  4. a 08 març 2011 a les 6:42 Miquel Duran

    La carrera de química està en una situació intermitja entra la de física i la de biologia… dóna lloc a gent professional-llicenciada (ja veurem què passarà quan tothom tingui el grau de 4 anys) i també a mbolt de doctors, que van per a investigació o s’emplen al sector industrial.

    Caldria separar la titulació (llicenciat en química o física) de la professió. Les actuals llicenciatures – o futurs graus- no són títols professionalitzants. Això s’adquireix amb un màster o amb l’experiència.

    Aquí pod´riem escriure un llibre sobre la diversitat de títols universitaris.

  5. a 08 març 2011 a les 8:56 Enric I. Canela

    José Maria,
    ESclar, aquí. No tenim llocs de feina adients.

  6. a 08 març 2011 a les 8:59 Enric I. Canela

    Miquel,
    Sí. Els nous títols entren en competència amb d’altres antics. Està clar, per exemple, que una empresa farmacèutiuca pot tenir farmacèutics, químics, bioquímics, per feines molt semblants. Biolègs clàssics menys.
    L Bioquímica i la Biotecnologia fan coses que abans era “Química fina”.
    El problema de la Química és que en alguns llocs no s’ha fet cap mena d’adaptació curricular. Crec, absolutament, en la química fonamental, però alguns vernis d’altres coses és necessari.

  7. a 08 març 2011 a les 11:27 Claudi Mans

    Hola,
    penso que es barregen diversos temes.
    a) Que hi hagi hagut reducció de l’entrada es deu també a que algunes facultats van reduir l’oferta d’entrada per diverses raons. El que no sé és si hi ha hagut una reducció del nombre d’alumnes que demanen entrar a química en primer lloc, i si la nota de tall s’ha fet més baixa comparativament amb la d’altres estudis (no el valor absolut, sinó el relatiu).
    b) La proliferació de graus massa específics -que al meu entendre ratlla el frau de llei- suposo que ha generat tambe un moviment dels professors de secundària cap a aconsellar graus molt específics basant-se en les “cebes” pròpies. Ho he constatat anant a fer orientació universitària pels instituts. Els graus “clàssics” es veuen antiquats comparats amb els nous graus bio o nano. Al meu entendre, s’ha fet just al revés del que s’havia de fer.
    c) Des de fa molts anys que cal fer la distinció entre la formació bàsica i la professionalització. El llistat de funcions que pot fer un químic és enorme, i és impensable que una formació de llicenciatura o de grau pugui preparar per a tot. De la mateixa forma que un químic pot fer múltiples funcions, cadascuna d’aquestes funcions pot ser coberta per molts altres graduats o llicenciats d’altres titulacions, tampoc amb formació específica per la tasca. Alguns màsters podrein ser professionalitzadors, però per tal que ho siguin caldria que el seu professorat fos en bona mesura professional extern. Si no, es forma gent perquè es quedi a les universitats.

  8. a 09 març 2011 a les 12:29 Enric I. Canela

    Claudi,
    Estic essencialment d’acord. Respecte a la nota de tall, caldria mirar la de l’estudiant 50, per diar alguna xifra i comparar. No ho sé segur però les ñultimes dades que vaig veure indicaven un cert descens.
    Pel que fa als nous graus, uns tenen més sentit que altres. Jo sempe vaig defensar un model com el d’altres països. vaig presentar un estudi a Madrid comparant, en l’àmbit de ciències, tots els països.
    Per exemple, BQ es fa arreu. Discutible la Biotecnologia, en alguns llocs sí i altres no. Més avit és un curs al final d’altres graus. Biomedicina com la d’aquí, enlloc. Hi ha una carrera quye fa les bàsiques a ciències i després clíniques.
    Jo no contractaria ni begut un graduat en biomedicina per a una empresa.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació