Enric I. Canela
César Nombela, catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid, publica l’article Investigadores. En aquest article Nombela critica que no es canviï el model de la universitat. Critica que a l’actual Llei d’universitats se suprimís l’habilitació “nacional” (obsessió que tenen alguns, oposicions, toros, processons). De totes formes, la Llei de la Ciència serà bastant inútil per a millorar la recerca de les universitats si no són absolutament autònomes i estan obligades a retre comptes i obtenir recursos en funció dels resultats. En això penso com Nombela, la Llei no farà millorar la recerca universitària, però estem a les antípodes pel que fa al model d’universitat (o m’ho sembla quan defensa l’habilitació “nacional”).
L’article:
Sembla que s’aprovarà la nova Llei de la Ciència, la iniciativa estrella del ministeri corresponent, quan agonitza la legislatura i enmig d’una notable polèmica sobre aspectes essencials del seu contingut. En especial sobre els recursos humans, tan fonamentals per a un sistema de ciència i tecnologia que articuli la capacitat de creació de coneixement i innovació de la societat que el sosté. El projecte de llei planteja promoure la mobilitat del personal investigador, entre institucions i sectors, dedicant el seu article 16 a aquesta qüestió. És una cosa important, però resulta més que dubtós que amb aquesta llei s’aconsegueixi aquest propòsit, especialment en el cas de les universitats que suposen el 70% del sistema investigador espanyol.
La llei faculta les universitats per contractar personal amb funcions exclusivament investigadores. Però no estableix cap dels necessaris canvis en el govern d’aquestes institucions, aquells que determinarien un major pes la de recerca en la gestió d’aquestes institucions. La llei universitària de 2001 incorporava una prova pública d’habilitació nacional -amb places limitades para accedir al plantilla de professorat personal investigador universitari. L’actual administració va acabar amb aquest sistema, substituint per una acreditació, sense limitació de places, que fa molt difícil que qualsevol candidat acreditat accedeixi una institució a la qual no pertany.
Cal dubtar molt que aquesta llei hagi de resoldre el problema, tot i les manifestacions tan favorables del president dels rectors. Actualment, l’etapa de professor contractat és simplement l’avantsala de l’accés a professor funcionari, amb un sistema en què l’endogàmia impedeix aquesta mobilitat. El mateix cal anticipar per als investigadors que la universitat contracti. És lamentable que una llei, que tant afecta les universitats, renunciï a les reformes que aquestes necessiten.