Enric I. Canela

El president del Consell Social ha escrit avui un article que titula El cost de la universitat pública. La seva introducció em sembla encertada i basada en dades publicades. Només faria una esmena. Més aviat seria un matís. Quan diu que “la despesa per alumne a Catalunya és de 12.700 dòlars. Corregida per la paritat de poder de compra de cada país, ens trobem segons l’OCDE, per sobre de França (12.200 dòlars), per sota d’Alemanya (14.000) i el Regne Unit (15.500) i distanciats dels Estats Units (25.100), on se situen la majoria de les millors universitats” està comparant valors que dóna l’OCDE, acceptats, però quan un analitza l’informe de l’OCDE i observa els components d’aquestes magnituds observa que pel que fa a la part docent les coses no són exactament així.

L’OCDE, com és lògic, separa la despesa directa en R+D i queden els serveis educatius bàsics, on inclou els salaris del professorat. Aquests salaris, en comptabilitat de costos, no s’apliquen totalment a la docència, però això és un altre debat atès que ara estem comparant de forma relativament homogènia diferents estats.

Si mirem el que es destina a serveis educatius tenim una estranya posició per sobre d’Alemanya i França (PDF de tots els gràfics i alguns més). Com que tenim molt professorat, com bé diu el president del consell social, els diners per professor, no oblidem que la despesa la fa el professorat i que el que consumeixen directament els estudiants és mínim, és molt baixa, la posició cau molt.

I els diners que gastem en personal? Són ridícules, pràcticament els darrers de l’OCDE.

Podem seguir analitzant dades. Encara que no les dóna directament l’OCDE, amb una fàcil combinació de xifres, s’arriba a calcular quin és el salari mitjà del professorat ETC. No és sorprenent veure que no és una retribució europea.

Com s’explica aquesta situació? Una despesa en personal molt baixa i un nombre de professors per estudiant molt alt. Molt senzill, amb independència de si els “estables” cobrem molt o poc, una part important de la tasca docent es realitza amb professorat amb contracte “escombraries”, professorat associat que imparteix la mateixa docència que el professorat estable i cobra 10 vegades menys. Però cal tant professorat, comparativament? Si mirem els models docents, veurem que sí. Quina diferència hi ha amb altres països? El model de presencialitat i la fórmula de prestació del servei. Cal un professor per muntar un laboratori o auxiliar amb segons quines tasques als estudiants? Si un observa altres models, com el britànic, s’adona que no, que el treball individual és molt més alt, menys contacte a classe entre professor i estudiant i un treball, fins i tot als laboratoris amb menys professorat com l’entenem nosaltres (si més “staff”). Els resultats que mostro no són els darrers publicats, però no han variat gaire. La reflexió és que tenim molt professorat molt mal pagat i dedicat a tasques que no hauria de fer.

Pot resoldre aquests problemes la universitat? Efectivament, a mig termini pot resoldre algunes d’aquestes coses, però altres no.

Posaré un exemple, la disminució de les classes magistrals i l’augment del laboratori fa augmentar el nombre de persones (professorat + staff de suport) destinat als estudiants, però en àmbits no experimentals els fa disminuir. Això pot no ser popular, però és el que passa al món. El model de plantilla està absolutament desfasat de les necessitats. Pot resoldre-ho la universitat? És difícil amb un model estatal homogeni. Té possibilitats Catalunya de desmarcar-se d’això? Francament no ho veig.

El tema del discutible excés de graus té un altre tractament. El model de finançament depèn completament de Catalunya, però per adoptar un model que tingui en compte la demanda i els resultats caldria que la universitat tingués totes les competències en la selecció dels estudiants. És absurd intentar emular a les universitats britàniques quan no és tenen les eines que tenen ells. És jugar a basquet contra el Barça amb els peus lligats. Si les universitats cobren pels estudiants que hi van i les universitats poden seleccionar els estudiants, segur que el nombre de graus disminuiria de cop.

I els màsters? En sobren, segur, no cal cap intervencionisme governamental, només cal un sistema de finançament correcte, però comencem a separar màsters per tipus. Intentar equiparar el model de 3+2, de 5 amb el de 4+1 i incloure a dins d’això el doctorat és absurd. Una altra vegada la rigidesa i homogeneïtat ens lliga.

Personalment penso que el model de màster comú per gent que fa el doctorat i gent que no el fa és car i poc adequat. Ara es mescla gent que ha acabat la carrera amb coneixement divers. Posem que un vol fer una tesi en Immunologia, fa el màster en Immunologia. Què es troba? Estudiants que vénen de carreres que no hi tenen res a veure. El nivell és baix en algunes coses i els estudiants que fan el doctorat s’adormen. Que em perdonin els immunòlegs perquè no tinc ni idea si aquest és el cas. És un exemple potser mal triat. Això que per a mi és evident, no sembla que es pugui resoldre fàcilment.

El president del consell social ens diu: Hi ha dues possibilitats (per resoldre el tema de manca de finançament). Una seria modificant el sistema de governança a través d’un canvi legislatiu que donés més força als òrgans executius de la universitat, definís amb detall els diferents nivells de responsabilitat i clarifiqués la rendició de comptes. L’altra seria condicionant el finançament de les universitats -ja ho és en part a Catalunya- a la consecució d’objectius de qualitat de docència i R+D i eficàcia de la gestió.

Segueix: El primer camí té la dificultat d’un canvi legislatiu que ha de ser estatal i autonòmic, i que en les actuals circumstàncies no es pot esperar abans de les eleccions generals del 2012. El segon requereix decisió i acord amb les universitats que veurien modulades les seves disponibilitats econòmiques segons el seu rendiment. Si considerem urgent la millora del sistema universitari i volem liderar el canvi legislatiu a Espanya, l’únic camí possible és el segon.

Estem d’acord en què el primer és gairebé impossible, de moment. El segon té més possibilitats, però caldria que les universitats tinguessin l’autonomia necessària, podem fer millor la docència, però també hauríem de posar un filtre adequat. Algú creu que es pot ensenyar bé una carrera de Bioquímica amb estudiants que no saben un borrall de Física o que amb prou feines saben resoldre una equació?

En el cas de la UB seria d’agrair que el Consell Social adeqüés les normes de permanència, Ajudaria molt. També que el Govern, que tant es queixa, fes alguna cosa respecte a les beques. Ja ho intenta però no se’n surt, però això afecta als resultats. Si fan aquestes coses segur que millorarien. Alguns diem: fem tot el que podem, potser que algú altre també ajudi. Comencem a estar farts. I hi ha un problema, jo cobro el mateix si em dedico dia i nit a la feina com si em passo el dia clapant. Suposo que seguiré dedicant-m’hi sempre igual perquè estimo la meva feina, però… És un problema.

Pel que fa a recerca també seria bona la reflexió sobre si el model de centres d’excel·lència no està descapitalitzant totalment a les universitats. Segur que és un problema de governabilitat, però no anem bé. Al meu departament cada vegada tinc menys professorat estable que hi viu i es substituït per professorat associat. M’alegro per ells però em sap greu pel departament, la universitat i a la llarga pels estudiants.

Si parlem d’R+D hauríem de veure si hi ha empreses que, a banda de pontificar, saben que és de debò la universitat i si tenen les mínimes condicions per abordar algun tema de recerca i desenvolupament. Si mirem, per exemple, un sector potent a Catalunya com l’alimentari, ens adonarem que s’ha fer ben poc des de l’empresa per liderar camps emergents. S’innova en els envasos, però poc en producte. La mida crítica de les empreses és clau per poder atendre i entendre la recerca. No veig les coses gens clares en aquest camp,si més no a mig termini.

Li dono raó al president del consell social en l’enunciat i anàlisi. Millorarem en eficàcia respecte a les universitats de l’Estat, està bé, però “A la terra dels cecs, qui té un ull és el rei”.

7 respostes a “Cap a on pot anar la universitat catalana”

  1. a 29 març 2011 a les 11:04 Carlos

    Hola Enric, estaria bé que posessis un enllaç als gràfics per poder-los veure a un tamany més gran. Així no es veu gaire bé… Gràcies!

  2. a 29 març 2011 a les 11:37 Enric I. Canela

    Miraré de fer alguna cosa. Són fabricat per mí.

  3. a 29 març 2011 a les 11:44 Enric I. Canela

    Ja ho he resolt a mitges. He posat un enllaç únic amb tot el material.
    Gràcies Carlos.

  4. a 30 març 2011 a les 10:36 Carlos

    Moltes gràcies i felicitats per l’article! Ara si es veu bé!

  5. a 30 març 2011 a les 10:26 david de las heras

    Bones Enric, molt bon article.

  6. a 30 març 2011 a les 11:21 Enric I. Canela

    Res. Així es veu. Moltes gràcies a tu.

  7. a 30 març 2011 a les 11:21 Enric I. Canela

    Gràcies David, quan de temps!

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació