Enric I. Canela

Fa uns dies Alfredo Pérez Rubalcaba va presentat una proposta de selecció de professors semblant al MIR implantat en Sanitat.

Rubalcaba considera que l’únic remei a la crisi passa per una major fortalesa del sistema educatiu i considera que la implantació d’un sistema d’aquestes característiques permetria seleccionar els millors professors i formar-los a l’aula. Aquest suposaria un procés molt més rigorós que l’actual, però també suposaria una aproximació diferent al problema de la formació dels docents en mètodes pedagògics.

De fet, l’esborrany del nou reglament sobre l’accés al cos docent que el Ministeri d’Educació ha fet arribar ja als sindicats i que el mateix Ministeri s’identifica amb la proposta de «MIR» de Rubalcaba preveu que els aspirants facin classes durant un curs sota la supervisió d’un tutor i una doble avaluació pel centre i un tribunal

A principis d’aquest any el diputat del PP i ex secretari general d’Educació Eugenio Nasarre, que plantejava un període de tres anys dividit en dues fases: un curs teòrico-pràctic (màster), impartit en centres superiors de formació del professorat, i dos anys com a professor en pràctiques, amb una retribució adequada, al final de la qual s’obtindria el diploma d’aptitud.

Per la seva banda, i en relació a la proposta d’Alfredo Pérez Rubalcaba, el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va dir que la idea era encertada, però també va llançar una advertència: mesures d’aquest tipus poden semblar una ocurrència si no es fan amb el consens de les comunitats autònomes, els agents socials i la comunitat educativa

Poc després la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, va qualificar de “fantàstica” la proposta d’Alfredo Pérez Rubalcaba de crear un sistema semblant a l’actual MIR que fan els metges, per als aspirants a professor. Aquest sistema planteja que els candidats a ocupar una plaça pública primer hagin de superar pràctiques de formació a les aules.

D’altra banda, la consellera ha remarcat que és important que els nens aprofitin l’estiu per fer repàs perquè no pot ser que “estiguin tres mesos sense fer res i tornar a l’escola sabent menys que al juny”. I es va mostrar convençuda de la necessitat de repensar una distribució més eficient del temps lectiu a les escoles i ha defensat l’obligatorietat dels quaderns d’estiu.

Segons la consellera d’Ensenyament, l’exigència a l’alumnat ha de créixer i per això la Conselleria s’ha de replantejar els currículums formatius i assignar els temps que cal dedicar a cada àrea, i va afegir que “els nous camps de la neurociència indiquen que l’exigència és un valor positiu per motivar i incentivar l’aprenentatge”.

Es veu que han descobert la sopa d’all. Fa uns anys, concretament al 2003 vaig proposar que el programa de CiU incorporés el compromís de la reforma de la formació del professorat de primària i secundària a la universitat. Insistia en què era un aspecte clau i que calia recursos per fer una carrera més pràctica i adaptada a les necessitats. No em van fer cas. De totes formes com que no van governar tampoc hagués anat enlloc.

Sembla que ara tothom s’adona que la formació exquisida del professorat, la disciplina a l’aula i fer deures a casa i a l’estiu són necessaris per a una bona formació. A costat més de trenta anys que els responsables de l’educació s’adonin que la “neurociència”, no cal fer gaire recerca, ensenya que s’aprèn repetint les coses i que el premi i càstig (absència d’incentiu, si voleu) formen part de l’aprenentatge del cervell de qualsevol animal, inclòs l’home. Els quaderns poden ser més bonics iatractius ara que fa trenta anys, però han de ser quaderns de feina.

I no cal oblidar que ensenyar als nens i joves és la principal tasca que té la societat. Mestres i professors mal formats no permetran una societat rica i plena.

2 respostes a “La formació dels mestres i professors”

  1. a 27 juny 2011 a les 9:03 Mauro

    Una de les coses que cal fer per redreçar el sistema educatiu és modificar els currículums de l’ensenyament obligatori. En els últims vint anys s’ha dut a terme una reducció progressiva de les competències que cal adquirir o, per ser més exactes, una dilatació en el temps dels objectius que cal assolir. Anys enrere, jo pensava que un dels motius era que es deixava en mans de psicòlegs i pedagogs l’elaboració d’aquests currículums educatius, tot prescindint de l’experiència dels mestres de base, però a la vista del nivell amb què surt bona part del professorat actual (en conec professors que afirmen, fins i tot amb una espurna d’orgull, que no llegeixen llibres perquè no els agrada!) desconec quina seria la millor opció. Certament, caldria tenir en compte els progressos de les neurociències en general i de la neurolingüística en particular, i assumir que no té res de dolent fomentar aspectes com ara l’exercitació de la memòria, tema que sembla tabú en el sistema educatiu actual. Tampoc sembla una bona dinàmica considerar les etapes maduratives com una bíblia, i témer que qualsevol desviació en l’ensenyament provoqui traumes en els nens; amb això, l’única cosa que s’ha aconseguit és rebaixar el nivell general i acabar adaptant-lo a la part baixa de la campana de Gauss. Es pensa que utilitzar determinats mètodes és “poc modern” o, fins i tot, retrògrad, però no hi ha res de dolent en utilitzar o readaptar les coses bones que hi ha en els sistemes tradicionals, sense deixar d’investigar noves metodologies. Com sempre, més enllà dels mitjans que hi hagi, l’especialització dels professionals és vital: no es tracta de tenir vocació –que també–, sinó de tenir professionalitat. El que no em puc treure del cap és intentar imaginar què haguessin estat capaços d’ensenyar-me els meus professor si haguessin disposat a classe dels mitjans actuals, com ara ordinadors, pantalles, canons, internet…

  2. a 28 juny 2011 a les 6:37 Enric I. Canela

    Particularment penso que sense memòria no hi ha res. L’exercici de la memòria és quelcom d’imprescindible per aprendre i crear enllaços mentals. Coicideixo plenament amb el que dius.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació