Enric I. Canela

El president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), Federico Gutiérrez-Solana Salcedo, va parlar ahir de La Universitat davant els reptes de futur de la societat.

Va dir que les retallades als pressupostos universitaris posen en perill el futur de la societat. I va afegir: Sense aposta decidida, serem, com a molt, una platja d’Europa amanida amb el nostre patrimoni cultural, històric i natural. Va afirmar: Tots som conscients que si no hi ha res a la butxaca, res es pot treure, però sí que es poden fixar els percentatges (d’inversió) per a un model de futur. Va recordar que Espanya estava lluny dels millors països a destinar diners a l’ensenyament. Les retallades sobre el pressupost de les universitats no només posen en perill la completa adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) o Pla Bolonya, sinó el futur de la societat.

En l’acte alguns convidats van trobar a faltar un esperit més autocrític. S’estima que la ineficiència de la Universitat costa uns 2.100 milions d’euros anuals als contribuents. També es va al·ludir al fet que potser hauria massa universitats, cosa que Gutiérrez-Solana va negar.

Segons la seva opinió, la crisi ha posat a la Universitat en un camí pel qual no aconseguirà equiparar-se a altres països de la Unió Europea ni de l’OCDE, ni ser competitiva, ja que les empreses han reduït el pressupost en R+D al voltant del 7% i de mitjana, les comunitats autònomes han aplicat retallades d’entorn al 5% en les seves partides. Va afegir: un 1,1% dedicat a Universitats, un 0,4% per sota del límit que marca l’OCDE. Si persistim en el camí de retalls anirem a la divergència i no a la convergència. En aquesta línia, va assenyalar que les grans diferències entre Espanya i la resta dels països estan en la inversió en R+D+i.

Pel president dels rectors el problema és de mentalitat perquè és necessari un entorn més favorable per a la cooperació entre la universitat, que realitza dos terços de la recerca, i l’empresa, que sap guiar els projectes, una simbiosi en què cada part pugui aportar el que millor sap fer. Segons la seva opinió, aquesta és una bretxa que cal superar i, per això, Espanya ha d’aprofitar la seva capacitat com a novè país científic del món.

Gutiérrez-Solana va incidir en la necessitat que per assolir aquest model basat en el coneixement s’impliquin tant les universitats com les empreses i les administracions públiques, que han d’aportar no només el finançament adequat sinó el marc social normatiu i tributari pertinent. Tenim capacitat per educar millor, investigar més i transmetre molt coneixement a la societat, però per això necessitem compromís i una planificació que ha d’articular en un treball conjunt a partir d’un esforç col·lectiu.

El secretari general d’Universitats, Màrius Rubiralta, va destacar l’esforç creixent per millorar les polítiques públiques universitàries i ha incidit en el reforç pressupostari sobre les beques i en la implantació de l’EEES, ha assenyalat que la crisi ha permès augmentar en l’increment de la eficàcia i eficiència de les universitats i ha assegurat que quan se superi aquesta situació, la Universitat estarà preparada. Segons ha explicat, diverses universitats han anat introduint elements de millora evident entre l’oferta i l’eficiència del propi sistema i ha destacat que la Universitat, abans de la crisi i sense que ningú l’hi demanés va començar a millorar el sistema de costos, no només en l’oferta d’estudis sinó en totes les unitats de producció.

Va indicar que estem en un moment en què podem reanalitzar a través d’aquestes prioritats elements d’eficiència, estem en això i hem de confiar en aquest procés que la Universitat ha fet i que s’està en la part final i aquest procés no pot avortar i trencar indiscriminadament algunes de les accions per un tema pressupostari pot fer mal.

Així mateix, va destacar com a exemple d’eficiència les aliances estratègiques generades entre universitats i amb les empreses en l’àmbit dels Campus d’Excel·lència Internacional, així com ha posat l’accent en els treballs per donar forma a l’Estratègia Universitat 2015 en tant que persegueix la internacionalització, l’excel·lència, una dimensió social i l’ocupabilitat en l’àmbit universitari.

Per la seva banda, el secretari d’Estat de Recerca, Felipe Petriz, es va referir al pressupost en matèria de recerca i va incidir que la nova Llei de Ciència no és una llei de finançament. Així mateix, sobre el model de contractació d’investigador distingit, amb el qual es persegueix ‘fitxar’ a científics internacionals destacats, va reconèixer que potser aquest sigui el moment en què menys oportunitats econòmiques hi hagi per fer-ho encara que el model facilitarà que el sistema espanyol sigui atractiu.

Totes aquestes declaracions van merèixer un article de Francisco Muro de Iscar intitulat La Universidad en el séptimo cielo del que he extret algunes parts.

Diu que tots els que van parlar donaven les gràcies perquè la Universitat tingués una excel·lent tribuna per explicar el que fa i acostar-se a la societat. Sens dubte la tribuna era excel·lent, però la Universitat ha d’estar al carrer, explicant el que fa i rendint comptes cada dia. Si no ho fa és perquè no sap, no vol o està mirant-se el melic. També que la universitat segueix tancada en si mateixa. Contemplant i demanant més als altres. Sense un indici d’autocrítica, instal·lats a la autocomplaença.

També que el contrapunt a aquestes declaracions el va posar el president de les Cambres, Manuel Terol. I el seny. Hi ha 1.300.000 empreses a Espanya de menys de 10 treballadors. A aquests emprenedors, la Universitat els podia aportar coneixement i innovació. I no els dóna res. Quan un empresari té un problema no va a la Universitat, sinó a una consultora. La Universitat podria ser la consultora de les consultores, però no ho és. La immensa majoria dels que es llicencien no tornen mai a la Universitat. Tot una dada sobre un camp – el de la formació permanent, el de l’assessoria – que la Universitat menysprea. Tan important com la millor formació és la formació en habilitats. Molts professors mai han sortit de la Universitat, viuen en “petites Cubas”. La Universitat, diu Terol, és una empresa més. Esteu segur? Quant costa la Universitat? Quins resultats produeix? Segons va revelar Rubiralta, en el curs 2013-2014 podrem conèixer els costos reals de les universitats públiques perquè s’ha implantat un model comú de comptabilitat analítica. Haurem de seguir esperant. Hi ha molt més. Tornarem.

Malauradament, li haig de donar una part de raó al Sr. Manuel Terol, no a l’articulista. El gran problema. La universitat no va a buscar a l’empresari i l’empresari no va a la universitat. Per què? Universitat i Empresa són filles de la mateixa societat. És culpa de la universitat que l’empresa sigui incapaç d’invertir en R+D? Diré el que he comentat algun altre cop. La nostra universitat no està entre les x del món. La nostra universitat no es relaciona amb l’empresa, etc. Potser parlem d’on estan situades les empresa de l’Estat espanyol. No en veig gaires entre les primeres del món. On són aquests que donen tants consells a les universitats? Si féssim una equivalència, en el conjunt mundial, està millor la universitat que l’empresa. Què hi farem, són dades publicades. I si mirem els punts forts i febles de l’Estat en el The Global Competitiveness Report 2010-2011 potser veurem on cal incidir-hi. Clar que no crec que Francisco Muro de Iscar s’hagi mirat res de tot això.

I consti, tenen raó els que és queixen. Que l’empresa espanyola sigui una ruïna no és raó per la que em conformi amb la situació de la universitat.

2 respostes a “La culpa és de la universitat o dels empresaris?”

  1. a 16 jul. 2011 a les 11:50 Xavier Marcet

    Enric, un cop més gràcies per les teves opinions i la informació que ens transmets. En aquest tema, de la relació universitat – empresa hi porto molts anys treballant i hi tinc diverses iniciatives en marxa. Només due3s apreciacions perquè el tema és llarg:

    1. els que fan projectes grans són les persones. Determinats empresaris amb determinats acadèmics. Fa temps que prefareixo posar noms i cognoms a uns i altres més que parlar d’universitat i empresa. No me’n surto si ho porto al pla institucional.

    2. Aquest és un debat massa local. Les relacions universitats – empresa si no més són locals són simptoma d’una patologia greu, per ambdós cantons, com a tu t’agrada encertadament recordar.

    Gràcies Enric.

  2. a 16 jul. 2011 a les 11:59 Enric I. Canela

    Xavier,
    Gràcies a tu. ja saps que et considero de les poques persones que sap del tema. La majoria fan discursos tòpics.
    Efectivament, les relacions neixen de les persones.Fa anys que dic que els acords (deixant de banda la incitació al vici que té el meu comentari) que els acords es fan amb cafè, copa i puro. Sobretot en moments en que els interlocutors no estiguin hipoglucèmics. He defensat sempre seure juntes persones, com dius, noms i cognoms. La gràcia és saber triar-les.
    Ens calen facilitadors, gent capaç de saber a qui cal posar en contacte. Gent amb agenda.coneixement de les persones i generadora de confiança. Crear llaços.
    Un bon gestor al davant d’una OTRI no en farà res si no hi ha gent que faci aquesta feina.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació