Enric I. Canela

Avui Guillem López Casasnovas escriu al diari ElPunt AVui Benestar realista. En parlar de la crisi i l’estat del benestar hi posa dos exemples: universitats i sanitat. Reprodueixo la part d’universitats:

El primer té a veure amb les universitats. A Gran Bretanya, aquestes com ens autònoms que són, poden des de fa uns anys fixar taxes universitàries lliurement. Entre uns mínims i uns màxims, moltes, les millors, s’han situat a la banda alta. Allà, els alumnes bons, amb millors notes, elegeixen universitat becats per l’Estat, de manera que el diner segueix l’elecció del bon alumne (i no a l’inrevés). Amb el reconeixement de taxes més elevades, donats els alumnes becables, l’Estat veu com s’esgota però, amb menys candidats, el finançament disponible. A la vegada, les universitats mantenen més capacitat d’oferta que mai per al mercat lliure, i així sufragar els seus plans de despesa. La universitat és elitista, ja és sabut, si bé aquest elitisme s’accepta s’ha de basar en el mèrit (les notes prèvies) i no en un universalisme no discriminant, en el finançament social almenys. Però la universitat que cobreix amb diner públic bona part però no tot el que és la seva despesa, es pregunta si la resta de capacitat potencial no tindria sentit poder-la oferir, a preu més elevat, a la resta de demandants locals, amb diferents condicionants d’exigència acadèmica. De fet, els nens no llestos dels pares rics avui ja paguen quantitats més elevades que els preus lliures britànics, enviant els seus fills a alguns colleges i fins i tot a alguna universitat de fora del país, ja que no poden accedir sense els requeriments acadèmics, ni pagant, a les seves pròpies. D’aquí que hom es pugui començar a plantejar si no amaguem l’ou quan admetem ciutadans d’altres països sense idèntics condicionants, molts d’ells fills menys capaços de pares rics d’aquells altres països, elits del tercer món inclosos. Ens pregunten si no milloraríem tots si acabéssim la comèdia de pretendre l’excel·lència d’allò de fora, que resulta administrativament inassolible a dins. Té lògica oferir als nens tontos de pares rics d’altres països el que neguem als d’aquí? Ja no diguem si a més en aquests països receptors d’estudiants les taxes es situen molt per sota del cost de formació de l’alumne. Com a resultat, per un fals concepte d’equitat universalista, el país receptor, via finançament pressupostari, estaria formant elits d’altres països de major renda, de pares de nens més o menys llestos que veurien així reduïda l’aportació privada que els correspondria fer en els seus mateixos països d’origen.

No cal que digui que hi estic absolutament d’acord. El tema, com sempre, és la capacitat de decidir i la valentia d’afrontar les coses impopulars. Catalunya faria bé d’apujar al màxim les matrícules i les beques. No una cosa sense l’altra. Voler ser “tan bo” ens farà més pobres i no ajudarem a ningú.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació