Enric I. Canela

Ahir Carlos Martínez Alonso i Javier López Facal, professors del CSIC, el primer va ser secretari d’Estat de Recerca, escrivien a El País l’article La investigación, subordinada al mercado. Agafo tres parts€, no seguides, de l’esmentat article:

En tres segles, la ciència havia passat de ser una ocupació de cavallers curiosos a un deure inexcusable dels Estats, de afició privada s’havia convertit en política pública.

En els anys vuitanta del segle la confluència del president Reagan i la primera ministra Thatcher van acabar imposant uns models ideològics i econòmics (reaganòmics, thatcherisme) que tindrien conseqüències duradores en les polítiques públiques i, per tant, també en les polítiques dedicades a la ciència: les baixades d’impostos, les retallades en la despesa pública i les desregulacions – amanits amb dosis d’un populisme antiintel·lectuals dels que fa gala, per exemple, la seva digna hereva Sarah Palin – van portar a qüestionar la legitimitat de donar suport la recerca científica de caràcter bàsic o fonamental i a considerar acceptable només la recerca aplicada a les necessitats nacionals, és a dir, la recerca considerada immediatament útil pels polítics professionals.

El curiós és que s’accepta com a única política pública un model conservador, d’entre els diversos models possibles que ens ofereix el mercat de les ideologies: la formació, l’aprenentatge, l’equitat, la transparència, la capacitat crítica o la millor distribució dels beneficis de la generació del coneixement s’han perdut pel camí, perquè els governs han abraçat acríticament el credo conservador.

Certament resulta sorprenent que tot allò que no es visibilitzi com a útil a curt termini sigui considerat pels creadors d’opinió (molt diversos: col·lectius empresarials, bona part de la premsa, responsables governamentals, etc.) com a inútil. El coneixement si no és d’aplicació a curt termini no serveix.

Anys enrere, quan jo començava a dirigir tesis doctorals creia que el més important era ensenyar a pensar als doctorands, no importava si es publicava molt o poc. O si el tema era de gran actualitat o no. Jo pensava que si el nou doctor era capaç de plantejar i resoldre correctament els problemes, tenia estructura mental, seria valorat. Pensava que si els bons professionals ocupaven llocs de responsabilitat i sabien entendre que era i com es plantejava la recerca, l’R+D s’imposaria. Veia que els directius de les empreses d’aquí sabien molt de màrqueting i no tenien cap perspectiva del que era la recerca. Un diàleg impossible entre el món de la recerca i el de l’empresa. Només cal veure el perfil de qui pren decisions a les empreses d’aquí i a les d’altres llocs. Si es feia el canvi seríem competitius. Segueixo creient el mateix respecte al nou doctor.

Al poc temps vaig veure que això et condemnava a no tenir finançament i a no avançar professionalment.

2 respostes a “Polítiques públiques de recerca”

  1. a 25 ag. 2011 a les 2:52 Miquel Duran

    Enric, sempre he dit que cal combinar el guanyar-se les mongetes (fer recerca aplicant el know-how que es té a temes que algú diu que són importants que s’hi investigui) amb divertir-se (fer recerca en temes que potser no són aplicats, o que sí que en són, però només nosaltres ens sembla que són interessants).

    Hi ha també els temes d’interdisciplinarietat… treballar en camps afins, aportant el nostre know-how, potser col.laborar amb investigadors diferents.

    Pel que fa a la col.laboració amb el món de l’empresa, les coses no són pas tan fàcils. Per dialogar cal primer posar-se d’acord amb el llenguatge a fer servir

    En tot cas, el doctorat segueix sent una etapa de formació, com molt bé dius: formar en ser investigador, cosa que també vol dir presa de decisions, saber planificar, emprendre, ser autònom, buscar noves idees, etc.

  2. a 29 ag. 2011 a les 7:42 Enric I. Canela

    Tens tota la raó Miquel, però sembla que tot ha de ser aplicat i s’obliden de la formació, d’ensenyar a pensar.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació