Enric I. Canela
Ahir L’Econòmic publicava una entrevista amb Francesc Xavier Grau, president de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i rector de la URV.
Ja llegireu l’entrevista que encaixa perfectament amb el pensament de les universitats. Publico la darrera pregunta.
Precisament l’autonomia universitària és un dels punts clau en els treballs que s’han obert per discutir el nou model de governança dels centres. Es parla, per exemple, de la necessitat d’obrir els òrgans de govern a gent externa a l’àmbit acadèmic. Hi està d’acord?
Estic d’acord que les decisions de la Universitat han de ser més obertes als interessos legítims de la societat. Això no és senzill perquè primer cal identificar bé quins són aquests interessos i qui els vehicula, i a més, algú podrà dir que això ja és el que es fa a través del consell social.
Ara bé, sembla evident que la dicotomia entre consell social i consell de govern no ha acabat de funcionar i per això crec que seria millor disposar d’un sol òrgan d’establiment de la política de la Universitat, que no de la gestió del dia a dia. Aquest nou òrgan, però, hauria de respectar la idea d’autonomia universitària i, per tant, hi hauria d’haver una majoria acadèmica.
Efectivament, el model de govern s’ha de canviar ràpidament: llei de l’Estat.
Però Enric, dos preguntes:
Majoria o no de persones (acadèmiques?) de la Universitat?
Aquestes persones de la Universitat, escollides o no per la comunitat universitària? Representant òrgans (facultats, departaments, etc.) o designats pel rector?
Aquí està el quid de la qüestió.
I què vol dir autonomia de la universitat? No hauria de comportar també responsabilitat, retiment de comptes, i fins i tot premi/càstig en cas de fer-ho molt bé o molt malament? Però si qui obliga a fer-ho malament no és la persona, sinó la comunitat… tot queda diluït.
No és pas gaire fàcil, ja ho sabem.
Miquel
més valdria no inventar tant i seguir els models d’èxit ja experimentats en altres sistemes europeus.
Miquel,
Jo crec que un consell únic de 15 persones, amb responsabilitat real (retiment de comptes), i sense representar col·lectius és clau.
Jo prefereixo majoria externa, però m’està bé la interna. Fins i tot que sigui la pròpia universitat la que proposi els externs.
La resta vindria sol.
AMG,
No inventa res amb el que diu. A més models europeus hi ha diferents. Cal triar i encertar.
Per a quan siguem independents: el rector que el nomeni el govern. Ara de cap manera si ens ho ha de fer Madrid.
Actualment les universitats estan governades pel PAS i els “representants” dels estudiants. Els rectors, si volen ser-ho, han de fer contents aquests sectors, sovint guiats per la recerca de privilegis. Culpa nostra, que varem voler ser més progres que ningú i l’hem pifiada, perquè ara manen gent que ni és representativa de res o
que va a la seva.
Els rectors no manen, sols administren el que poden. Però sembla que ja els hi va be…Fa anys que no veig rectorats que tinguin un pes real a la societat, i que son molt grisos. No els coneix ni Deu, potser tampoc la majoria del professorat…Son com els sociates: simples administradors. Això no és un rector.
Però amb els càrrecs hi ha hagut més problemes…Hem tingut rectors que sembla que volia aprofitar el rectorat per a saltar a un altre càrrec als Madriles (al més pur estil sociata), i algun vicerector, degà o vicedegà que possiblement pretenia tenir mèrits per a les seves oposicions a càtedra…
Crec que per a que hi hagi una bona governabilitat cal que hi hagi gent que tingui estima pel que fa i que cregui en un model i que tingui collons de tirar-ho endevant. Ara per ara, de ganes de servir a la col·lectivitat, realment, no en veig masses. Veig en canvi molt “espavilaïllo” que escala posicions per a afiançar els seus interessos i/o els del seu grup, que de cap manera sovint coincideixen amb els que hauria de tenir el centre. En aquest aspecte ens hem espanyolitzat totalment. Això és campi qui pugui.
Hi ha molts problemes a les universitats catalanes que caldria tallar de socarrel i que ningú no talla. El pitjor, el clientelisme, hiper-extès arreu.
Crec que hauriem de defugir els clàssics models llatins universitaris, que han mamat tots els vicis de les societats derivades de la romana, i apostar pels sistemes derivats de les societats bàrbares, les anglosaxones. I, per a començar, que vinguin les empreses a la universitat. Que hi posin peles. Ja n’hi ha prou de penjar exclussivament del que ens digni donar els Madriles.
Perdoneu, ja sabeu que soc molt bèstia dient les coses. Però es que el que passa en el sistema universitari és molt bèstia. Com a la UB no tenim vergonya de no estar entre les 50 primeres universitats i ens enorgullim de ser “la primera de Espanya”. Com és possible que hi hagi professors seniors, catedràtics fins i tot, que no tinguin un puto peiper al SCI? Com és possible que hi hagi professors incapaços de fer una classe en anglès? Com és possible que hi hagi professors que no han dirigit mai en 40 anys de “servei” una puta tesi doctoral?