Enric I. Canela

Llegia una notícia que m’ha cridat l’atenció: Els científics localitzen la proteïna que provoca l’alopècia. Aquesta notícia prové del treball Prostaglandin D2 inhibits hair growth and is elevated in bald scalp of men with androgenetic alopecia (Science Translational Medicine; L. A. Garza et al.Vol. 4, March 21, 2012, p. 126-134).

M’ha cridat més l’atenció pel fet que ara, aquests dies, estic començant a explicar a classe els icosanoides, que són unes substàncies que deriven dels àcids grassos poliinsaturats de 20 àtoms de carboni, i les prostaglandines són icosanoides.

És un treball fet en ratolins. Els investigadors demostren que la prostaglandina D2 inhibeix el creixement del cabell. Demostren que la prostaglandina D2 sintetasa, l’enzim que produeix la prostaglandina D2 (PGD2), és més abundant en àrees amb calvície que en zones cobertes de cabells. També demostren que la 15-desoxi-delta-12,14-prostaglandina J2 (15-dPGJ2), una altra prostaglandina, que deriva PGD2 i actua sobre el mateix receptor, l’inhibeix completament.

La clau, doncs, sembla estar en un augment de la quantitat de l’enzim, la prostaglandina D2 sintetasa. La solució al problema seria reduir la producció de la PGD2, però això no és senzill. Una altra solució seria trobar el mecanisme pel que actua la prostaglandina. Els investigadors han demostrat que quan elevades concentracions de la prostaglandina s’uneixen al receptor de la membrana cel·lular GPR44 (Receptor acoblat a proteïna G 44) es quan es produeix l’efecte, molt més acusat si es tracta de 15-dPGJ2.

Els autors opinen que caldria trobar algun tipus de substància que evités l’efecte combinat de PGD2 – GPR44 i de 15-dPGJ2 – GPR44. Ben bé podria ser que el minoxidil, un producte que es fa servir per tractar la calvície podria actuar sobre GPR44 i evitar l’acció de la PGD2.

De totes formes els investigadors diuen que altres prostaglandines, n’hi ha moltes, competeixen amb PGD2. Això és segur. Hi ha tres sèries de prostaglandines i dins de cada sèrie n’hi ha moltes. La PGD2.és de la sèrie 2, les que deriven de l’àcid araquidònic per acció de la ciclooxigenasa 1. Les altres dues sèries deriven de l’àcid dihomogammalinolènic, la sèrie 1, i de l’àcid icosapentaenoic, la sèrie 3. En determinades reaccions aquestes sèries tenen efectes oposats. Resulta que l’àcid araquidònic està a l’organisme en proporcions més elevades en les persones que no mengen peix blau. També ajuden les nous a reduir la proporció. Aquests aliments augmenten molt la sèrie 3. Els carnívors tenen més de la sèrie 2, segur que deu ser així.

Cal dir que aquesta informació té a veure, de moment, amb els homes ja que la testosterona és necessària per a aquests tipus d’alopècia.

De totes formes, no tinc ni idea si entre els homes que mengen molt peix blau i nous o són vegetarians hi ha menys calbs. No conec cap estadística al respecte, però em sembla que entre els goril·les, que deuen tenir menys proporció d’àcid araquidònic, atesa la seva dieta, no hi ha calbs.

Una resposta a “Hi ha menys calbs entre els homes que mengen peix blau?”

  1. […] tenir menys proporció d’àcid araquidònic, atesa la seva dieta, no hi ha calbs.   Font de l’article Que en […]

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació