Enric I. Canela

El dimecres Dídac Ramírez, Rector de la UB publicava al El Periódico un article que titulava L’amenaça dels perills invisibles. Un article reflexiu, dels que cal llegir dues vegades. En desataco tres talls:

  1. Res és automàtic i les conseqüències de no prendre decisions sovint són molt pitjors que equivocar-se parcialment en les respostes.
  2. Les limitacions de l’autonomia universitària són una falsa drecera que bloqueja el diàleg i deixa les universitats públiques fora del debat, tant que fins i tot poden aparèixer dramàticament com a part del problema. Els discursos sobre governança o les futures polítiques sobre taxes universitàries, per exemple, no es poden fer girant l’esquena a les universitats. És un contrasentit que parteix de la hipòtesi equivocada pel que fa al paper de la universitat en la nostra societat.
  3. Una vegada afrontada la crisi i assegurant la bona gestió de les universitats des de la seva autonomia, és hora de defensar una altra política que no només no retalli, sinó que a més no renunciï a augmentar el fnançament públic. Una política que no pensi en un canvi de model del finançament universitari carregant bona part del cost a l’estudiant o modificant la governança sense un camí de consens amb les universitats. En definitiva, la crisi econòmica no es pot utilitzar com a excusa per obviar el necessari debat social en relació amb la política de preus i beques i acabar aplicant un model de finançament de les universitats públiques que, en última instància, respongui a consideracions ideològiques i ens allunyi de l’ideal que recull l’article 26 de la Declaració Universal de Drets Humans: «[…] que s’obri a tothom l’accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots, amb atenció al mèrit de cadascú», com ja he manifestat en altres ocasions.

El mateix dimecres Dídac Ramírez s’entrevistava amb el president Artur Mas. Destacava la premsa que tots dos coincideixen en què la universitat és la solució de la crisi. No podia ser altrament, el rector de la UB feia al president un raonament sobre la universitat en la línia de l’article que he citat abans. La universitat vol aprofundir en l’autonomia, vol més capacitat de decisió sobre el seu futur alhora que es compromet en una més gran responsabilitat. No volem córrer el risc de ser un mer apèndix de les decisions que prenguin altres. Un finançament adequat ui un compromís en els resultats. Països com Alemanya i França creuen que la universitat és la solució de la crisi, com coincidien Ramírez i Mas. La diferència és que no només no retallen sinó que augmenten els recursos destinats a la universitat i la recerca.

No podia ser altrament, Dídac Ramírez expressava la seva satisfacció, que comparteixo, pel nomenament de Salvador Alemany com a president del Consell Social de la nostra universitat (veure Salvador Alemany nou president del Consell Social de la UB).

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació