Enric I. Canela

El ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, va anunciar el nomenament pel consell de ministres d’un comissió d’experts d’onze membres per a la reforma del sistema universitari espanyol. Els noms i els currículums els podeu llegir a l’anterior enllaç. Conec fa molts anys a la presidenta de la comissió i també a tres dels vocals. La presidenta, Maria Teresa Miras Portugal és també catedràtics de Bioquímica i Biologia Molecular, ell de la Universitat Complutense de Madrid, i el seu treball de recerca és del mateix àmbit que la del nostre grup, Neurotransmissors.

Abans de res, comentar que em sorprèn que Tohil Delgado, secretari general del Sindicato de Estudiantes (l’espanyol) hagi dit que “cap dels que realment coneixem les deficiències i necessitats de la universitat estem representats en aquest consell, creat per aniquilar la universitat”. Parlarem dels objectius però dir que els membres de la comissió no coneixen la universitat és una estupidesa. També ha dit que no hi ha “cap representant del professorat, ni del personal administratiu ni de les associacions estudiantils”. Certament representants no, professorat sí. El govern espanyol ha creat una comissió d’experts per tal de saber que en pensen. I justament fa perfectament en nomenar-los a títol personal i no en representació de res o de ningú.

El ministre va destacar que els membres de la comissió són persones amb molta experiència i profundament compromeses amb la millora de la universitat que col·laboren de forma desinteressada i generosa i que representen no només l’excel·lència acadèmica en el seu camp sinó que aporten generacions diferents i fins i tot orientacions ideològiques diverses a l’estudi. Jo puc confirmar que el que conec de les persones designades coincideix amb el que diu el ministre.

El govern espanyol no es va limitar a fer aquest nomenament, també, a la roda de premsa, el ministre va fer un diagnòstic que apareix ben ordenat al web del ministeri. Diu el diagnòstic:

El sistema universitari espanyol és fonamental per al desenvolupament del capital humà i la innovació al nostre país. Del seu èxit depèn la capacitat de creixement i la competitivitat de la nostra economia. No obstant això, existeixen una sèrie de ineficiències que contrasten amb l’esforç inversor que s’està realitzant en aquest àmbit.

La despesa pública en institucions d’ensenyament superior respecte al PIB a Espanya se situa en els nivells de l’OCDE (1,2%) i la despesa per estudiant respecte al PIB per càpita en el 40%, gairebé al nivell del 41% de la OCDE.

Malgrat aquesta notable inversió, els resultats són insatisfactoris:

  • No hi ha cap universitat espanyola entre les 150 millors del món.
  • Tenim un 30% d’abandonament universitari enfront del 16% de la mitjana europea, fet que suposa una pèrdua de 2.960 M € invertits en capital humà sense retorn.
  • Només 33 de cada 100 estudiants universitaris espanyols obtenen el seu títol sense repetir curs. La mitjana de l’OCDE i de la UE és de 38%.

Com a conseqüència de tot això, el sistema no resulta molt eficient ni en la capacitació dels titulats superiors ni a l’hora d’afavorir la seva ocupabilitat. Els universitaris de 25 a 29 anys sense feina representen ja el 20.8% dels aturats en aquest rang d’edat.

Aquest desequilibri entre inversió i resultats denota que el sistema universitari és ineficient i necessita un canvi important.

Una de les raons que explica aquesta manca d’eficiència és que el seu creixement i desenvolupament en molts casos ha estat regit per criteris d’oportunisme polític. I per aquest motiu el nostre país compta actualment amb 79 universitats i 236 campus universitaris ubicats en municipis diferents, que ofereixen 2.413 graus universitaris, 2.758 màsters oficials i 1.680 doctorats.

Això comporta algunes conseqüències:

  • Un 30% dels títols tenen menys de 50 alumnes de nou ingrés, el nombre mínim d’alumnes de referència per a la seva optimització econòmica.
  • Una escassa mobilitat dels estudiants espanyols, així com dels professors universitaris. El 93,3% dels que van obtenir una plaça en un departament universitari entre 1997 i 2001 ja treballaven en aquest mateix centre abans que els fos concedida.
  • El model de governança de les universitats consagrat per la LOU no ha rendit els fruits desitjats. Només cal veure les greus dificultats econòmiques i irregularitats que s’han detectat en la gestió d’algunes universitats per comprovar que l’autonomia universitària no ha anat acompanyada d’un adequat sistema de rendició de comptes.

Tot l’exposat anteriorment evidència que el sistema universitari espanyol necessita una profunda reforma per guanyar eficàcia però, sobretot, per guanyar prestigi i qualitat. El Comitè d’Experts d’Alt Nivell que avui ha aprovat el Consell de Ministres a proposta del ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, s’encarregarà d’elaborar en els propers mesos una proposta de reforma del sistema universitari espanyol. Una reforma que volem que orbiti sobre tres punts essencials: recerca de l’excel·lència, competitivitat i internacionalització.

La cosa, com és habitual en la política espanyola, no ha començat bé perquè el portaveu d’Educació del PSOE, Mario Bedera, ha acusat el ministre d’intentar tapar els seus cops de destral al pressupost educatiu amb un debat sobre la viabilitat i eficiència de les universitats espanyoles, cosa que ha considerat com una falta de respecte. No ha criticat la convocatòria d’aquesta comissió d’experts, sinó el diagnòstic sobre la realitat del sistema universitari espanyol realitzat pel ministre, que segons els socialista demostra una ignorància supina.

L’exsecretari d’Estat d’Educació ha recordat que el nombre d’universitats públiques a Espanya (50) està per sota del que presenten altres països de l’entorn europeu com el Regne Unit (124), Alemanya (88), França (80) i Itàlia ( 61), amb un índex d’institucions acadèmiques per habitant a Espanya que està també per sota del d’aquests països.

Ha dit que fan falta recursos i ha assegurat que en la seva etapa al Ministeri es va fer un esforç per arribar a la mitjana d’inversió per estudiant però que no es va assolir la mitjana europea en partir de molt avall. En concret, el socialista ha indicat que a Espanya la inversió anual per estudiant és de 5.500 euros, lluny dels 7.300 euros de França, els 12.000 euros de Finlàndia i els 16.500 euros d’Holanda.

El representant del PSOE ha afegit que les universitats espanyoles ja se sotmeten constantment a avaluacions internacionals independents i signen convenis de col·laboració que obliguen a mantenir uns criteris de qualitat que s’acrediten per la seva participació en programes europeus. També ha lamentat que com a conseqüència de les retallades del Ministeri s’obviï que per primera vegada la universitat espanyola no ha arribat tard i ha anat de la mà de la resta en l’Espai Europeu d’Educació Superior.

Maria Teresa Miras Portugal, entrevistada, ha dit: Quan no hi ha diners, cal optimitzar, racionalitzar, després que el que cal és posar en valor als professionals excepcionals i alumnes de gran nivell que omplen els campus espanyols. Referint-se a l’oferta de titulacions diu: Això de l’oferta és una cosa que portem dient des de fa moltíssim temps. Hi ha carreres, amb un altíssim cost, amb tres alumnes. I les carreres necessiten un mínim de massa crítica, tant d’alumnes com de professors.

La presidenta de la Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles (CRUE) i rectora de la de Màlaga, Adelaida de la Calle, ha defensat les universitats i ha assegurat que no els preocupa ser sotmeses a avaluació per la comissió d’experts anunciada per el Govern. També que li hauria agradat que la CRUE participés en la comissió.

Diu que el nombre d’universitats en cap moment es pot considerar elevat si el comparem simplement amb l’entorn europeu. Considera sorprenent que digui el ministre que les universitats estan ben finançades i que si el comparem amb la resta d’Europa; estan molt allunyades de la mitjana.

Sobre l’atur juvenil diu que és d’un 50 % entre els 20 i 25 anys, en el cas dels universitaris afecta un 20 %, el que vol dir que la formació té un valor. Afirma que els països més avançats han apostat per sortir de la crisi per la formació i la recerca; Espanya no és diferent, és igual i hem d’apostar pels mateixos valors i enfortir el sector empresarial perquè reculli aquest talent.

En relació al fet que no hi hagi cap universitat espanyola entre les 150 millors, creu que el del rànquing ens està tornant una mica obsessius i demana analitzar el pressupost que té cadascuna d’aquestes universitats que estan entre les primeres, ja que quan comparem pressupostos entenem aquestes diferències i ressalta que les universitats espanyoles són molt competitives i que Espanya és la novena del món en publicacions.

Fins aquí el que he llegit. Ara faré una breu valoració. El diagnòstic del ministre és parcialment correcte. Ha explicat el que falla però no ha considerat el context.

La gran dada de fracàs és el rendiment dels estudiants. Absolutament correcte. El ministre coneix perfectament que molts estudiants treballen i, posats a donar dades, que l’importa dedicat a beques i ajuts a l’estat espanyol està a la cua del món, menys d’una tercera part de recursos que la mitjana de l’OCDE. Tampoc el ministre té en compte que el sistema d’accés a les universitats bé a ser el mateix que una revetlla. No serveix per a res.

No té raó el ministre quan parla del nombre d’universitats i pel que fa a Califòrnia, que diu que en té deu, s’equivoca, ni hi més que a l’estat espanyol, comptant públiques i privades. Això sí, les grans tenen moltes seus sobre una mateixa marca, però és som si fossin vàries. És el que passa amb la Universitat de Californà (Berkeley, Irvine i Davis, per citar tres, són parts d’aquesta universitat). Imagino que el ministre ho deu saber.

El tema dels recursos que reben les universitats és complicat. La universitat liquida uns recursos que estan a la mitjana dels països de l’OCDE, però si descomptem els recursos directes a recerca, les coses no són així. Per altra banda el tema de les despeses de professorat són delicades de tractar. Els recursos dedicats són molt alts perquè el professorat fa tasques que a altres països no fa el professorat. Sii a sobre sumem l’efecte d’encariment derivat de l’escàs nombre d’estudiants en algunes carreres, la cosa està perfectament explicada.

La governança és un altre problema. Jo no entenc al portaveu del PSOE dient el que diu. Ells no van fer res per millorar la governança. Recordo quan s’elaborava la LOMLOU, al 2007, que davant la meva queixa, un alt responsable del resultat final em va dir que no era el moment polític de tocar-ho. Sabien perfectament que calia modificar la governança, no ho van fer per pura tàctica política però no perquè creguessin que no feia falta. Tampoc no van fer res per les beques quan va ser una de les coses que els que estudiàvem el tema van dir que era la prioritat. Té raó amb que altres països destinen més recursos, però això no té a veure amb la retallada. També recordem que són les comunitats autònomes les que mantenen les universitats. Dic té raó, però l’anterior govern no va fer gaire per ajudar a solucionar aquest problema que, insisteixo, no s’havia d’abordar sense tractar primer el tema del personal docent.

Les responsabilitats polítiques es poden repartir i el millor que es pot fer és callar i deixar que la comissió treballi. Té material i molta gent per consultar. Crec que el ministre ha fet un diagnòstic parcial, injust en part, però que té la raó i l’obligació de fer el que està fent.

10 respostes a “Reforma de la universitat: obligada però un diagnòstic esbiaixat”

  1. a 15 abr. 2012 a les 7:07 pere alemany

    Enric,

    jo crec que és evident que les universitats espanyoles tenen problemes i que està bé que pensem en com es poden solucionar. De tota manera tota aquesta parafernalia del sr. ministre em sembla la típica fantasmada dels nostres governants quan arriben i que com sempre, acabarà en no res i el resultat de les grans deliberacions serà que el problema són les comunitats autònomes i la transferència de competències que haurien de tornar al govern central… aixó si no surt que la culpa de tots els mals és de que hi hagi gent que ens empenyem en fer classes en català …

    També em sembla molt simplista l’anàlisi que fa barrejant dos conceptes antagònics: la qualitat amb l’eficiència econòmica. Sempre acaben rebent els estudis minoritaris, pero jo crec precisament que el que dóna prestigi a les universitats és que tinguin especialistes de totes les àrees, fins i tot de les coses més minoritàries, i aixó és inevitablement car. També és cert que no cal que tinguem 50 departaments de filologia etrusca, un a cada poble amb estació d’AVE.

    No es pot posar en un mateix sac el baix rendiment dels alumnes amb el fet de que hi hagin estudis que no són rendibles per ser minoritaris. Com bé dius, el baix rendiment dels alumnes te diverses causes, entre elles la poca dedicació dels alumnes (per motius econòmics, però també culturals i de poca valoració dels estudis universitaris que s’han acabat confonent amb uns estudis de capacitació laboral i poc més).

    En fi, que és un tema complex i que ja està bé que hi hagi una comissió pensant sobre el tema. De que el govern faci cas de les recomanacions d’aquesta comissió ja en tinc més dubtes …

  2. a 15 abr. 2012 a les 7:29 Enric I. Canela

    Pere,
    Estic absolutament segur que modificaran la llei. Jo més aviat crec que acabaran posant al capdavant de les universitats un consell amb gent de fora de la universitat i algú de dins. No sé, però veig a la gent que han posat bastant bona. Crce que en alguna cosa els faran cas. Sis mesos, no és gaire.

  3. […] escrivia Reforma de la universitat: obligada però un diagnòstic esbiaixat. Era en relació a la creació per part del govern espanyol d’una comissió d’experts […]

  4. a 16 abr. 2012 a les 10:43 Cristina

    Hola Enric,
    L’article m’ha semblat molt interessant.
    Et volia demanar si tens alguna referència sobre el punt que el professorat universitari aquí fa tasques que a d’altres països no fa. No en sé prou del tema, em podries adreçar algun article on parli més d’això?
    Gràcies.

  5. a 16 abr. 2012 a les 10:09 Enric I. Canela

    Hola Cristina,
    Moltes gràcies.
    No et puc donar cap referència. L’explicació és que aquí tot la docència la fan professors i en altres llocs també hi ha tècnics i postgraus que no compten. Per exemple, per eesenyar a fer anar una centrigugadora no cal un professor. Un professor dóna 24 hores de classe i un tècnic té tota la dedicació destinada a això.
    Igual en altres coses. Tenim un sistema molt car i no per això millor.

  6. […] és que em sembla que està verd. Proposar reformes està bé, però com deia jo l’altre dia: Reforma de la universitat: obligada però un diagnòstic esbiaixat. El ministre ha fer servir unes dades equivocades i ha demostrat una manca de respecte a les […]

  7. […] la línia que defenso (veure Reforma de la universitat: obligada però un diagnòstic esbiaixat), llegeixo un article al diari El País titulat: La reforma de la Universidad: preguntas erróneas, […]

  8. […] la línia que defenso (veure Reforma de la universitat: obligada però un diagnòstic esbiaixat), llegeixo un article al diari El País titulat: La reforma de la Universidad: preguntas erróneas, […]

  9. […] d’Educació, Cultura i Esport la primera reunió de la Comissió d’Experts (veure Reforma de la universitat: obligada però un diagnòstic esbiaixat) seleccionada per proposar les reformes necessàries per a la millora est primera trobada. La […]

  10. […] i dir les coses que va dir sobre les universitats per justificar determinades mesures (veure Reforma de la universitat: obligada però un diagnòstic esbiaixat). Jo crec que tots els rectors poden comprendre que calen mesures de millora i d’estalvi, […]

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació