Enric I. Canela

Sé que m’embolico, però ja forma part del meu ADN, no puc deixar de dir el que penso.

Aquests dies li estava donant voltes a com s’hauria d’aplicar el Reial Decret-Llei 14/2012 de 20 de abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu acomplint la llei.

Haig de confessar que faré un exercici teòric perquè no disposo d’informació de totes les magnituds econòmiques de les universitats, ni tampoc de la proporció de diners que es destina a docència respecte al total que aporta la Generalitat. Ja m’agradaria!

El decret espanyol és confús i el mateix ministre diu que cada comunitat autònoma faci el que vulgui. El decret diu: Ensenyaments de Grau: els preus públics cobriran entre el 15 per 100 i el 25 per 100 dels costos en primera matrícula, entre el 30 per 100 i el 40 per 100 dels costos en segona matrícula, entre el 65 per 100 i el 75 per 100 dels costos en la tercera matrícula, i entre el 90 per 100 i el 100 per 100 dels costos a partir de la quarta matrícula. Aquests percentatges estaran relacionats amb el cost de prestació del servei.

La interpretació, àmplia, de prestació del servei, podria ser la del cost global de la docència universitària sense diferenciar el tipus d’ensenyament, però sí grau i màster. La interpretació que més m’agrada i que proposo és aquesta. La Generalitat, pels percentatges que dóna, interpreta que és el que li costa finançar la universitat (excloses les transferències específiques de recerca) més el que paguen els estudiants.

Les diferències entre una i altra fórmula són grans. Com que sempre que és possible m’agrada simplificar, ho faré, encara que, com passa amb qualsevol simplificació, en fer-ho perdré alguns matisos. Ho prefereixo perquè tot serà més clar.

La informació que surt del Govern diu que els estudiants paguen aproximadament un 15%, de mitjana, del que costen els seus estudis. Aquesta dada està calculada tal com explicava abans. Si aquest mètode fos l’adequat i la informació correcta, cosa que no dubto, caldria augmentar una mica les matrícules per situar-se a la banda baixa del que diu el decret (cal tenir en compte els crèdits repetits i els màsters), perquè així els que paguen el curs normal estarien per sota del 15%.

Si ho calculem com a mi m’agrada (exactament m’és impossible perquè no puc saber quants diners van a recerca i quants van a docència), aplicant un percentatge de docència : recerca de 60 : 40, que no em sembla allunyat del que podria sortir amb un càlcul de costos ben fet i pactat (parlo en base a les anàlisis que havíem fet a la UB quan jo m’encarregava d’aquestes coses, fa temps i potser tot és una mica diferent), voldria dir que el que ara paguen de mitjana els estudiants equivaldria al 25% del cost de la docència (amb algunes diferències). La fórmula és òbvia 25 x 0,6 = 15.

Si el meu model fos aquest, a Catalunya estaríem ara a la banda alta dels preus del decret espanyol, insisteixo amb diferències particulars.

Per altra banda, un model de preu públic diferent entre ensenyaments és socialment injust i seria molt més adequada la taxa: posar el mateix preu per crèdit a tots els estudis de grau, i a tots els estudis de màster (tret dels que habiliten per a la professió). Mantenint-nos a la banda actual, voldria dir apujar alguns i reduir altres. Per què un estudiant de Geologia ha de pagar més que un de Dret? El decret, interpretat com cost del servei, permet perfectament la igualació de preus deixant de banda el preu públic i anant a la taxa (com molts dels països que cobren per la docència universitària). Potser això que dic farà enfurismar als que ara paguen menys, però com que no veig raó per a les diferències, ho dic.

La meva proposta té dues parts una política: preus iguals, i una tècnica: fixar un percentatge a la ràtio docència : recerca raonable i aplicar en tots els casos la banda alta del decret mantenint la relació indicada al decret (segones matrícules : primeres matrícules, etc.).

Per als màsters, si es vol diferenciar cost, la meva opinió és que haurien de pagar com a mínim el doble de matrícula que els estudiants de grau. No en tinc dades, però amb certesa, els cost, separant graus i màsters, és més del doble. Aquí faria una esmena política: els estudiants que després del màster fessin la tesi doctoral haurien de ser bonificats per la diferència entre el preu del seu màster i el que habilita per a la professió. Per a mi és totalment diferent fer un màster, obligat, per fer la tesi que fer-lo per millorar el currículum. Els que ho volen per al currículum, que paguin més. La realitat és que un màster al mateix centre (cosa habitual) immediatament després de la carrera és totalment innecessari per sortir a cercar treball. Malauradament, la manca de feina fa que molts estudiants s’obsessionin i, mal aconsellats, decideixin fer un màster. No deixa de ser una opinió meva, però com que haig de dir el que crec… Les universitats hem de modificar el plantejament d’aquesta formació.

Això ens portaria a un augment de preus, però perfectament assumible. Jo entenc perfectament la situació del Govern, en sóc solidari, però no puc acceptar de bon grat que els estudiants catalans se situïn entre els que més paguen d’Europa darrere d’anglesos i estonians. Els ajuts dels que “gaudeixen” els catalans, malgrat l’esforç que fa el Govern està a la cua d’Europa. En això, com en moltes altres coses, també sortim perjudicats dins l’Estat.

Sé que el moment de crisi obliga a la reducció de la despesa pública. Jo no defenso la universitat gratuïta en un país on la cultura del l’esforç és inexistent i per tant em sembla correcte que els estudiants paguin i els que no aprofiten les oportunitats paguin més diners. També cal dir que els crèdits matriculats per primera vegada estan al voltant del 76% (sense considerar els màsters on la repetició és excepcional).

Jo crec que el preu de la universitat, ara, és un tema molt sensible i fer segons què és políticament perillós i de dubtosa equitat. No ens podem posar en preu per sobre dels Països Baixos, on els ajuts als estudiants són el 0,44% del PIB , mentre que a Catalunya, no tinc la dada, estan per sota del 0,1% (Espanya està al 0,11%).

Potser aquest estrany decret espanyol ens ajudi a tots a introduir el debat sobre el cost dels serveis, el real, i quin és sistema més just adaptat a la nostra cultura. També cal reflexionar sobre si els despropòsits de la banca els ha de pagar l’educació, de qualsevol nivell, siguin llars d’infants o universitats.

Si m’he equivocat en els càlculs, disculpeu-me, treballar sense dades té això. Si no esteu d’acord amb allò que és més polític, també. Si això serveix per pensar sobre el tema i fer les coses millor, n’estaré satisfet.

2 respostes a “Una proposta per als preus de les matrícules universitàries”

  1. a 09 juny 2012 a les 10:08 Jordi Villà i Freixa

    trobo encertat proposar igualtat de preus, entre graus, però encara amb preus més alts del què marca el decret i amb progressivitat quan anem a màsters, amb el famós i en l’actualitat pràcticament inexistent sistema de beques associat. Tota la resta d’opcions és, per una simple anàlisi, injusta.

  2. a 09 juny 2012 a les 11:13 Enric I. Canela

    Jordi,
    El que seria una barbaritat és apujar els preus molt sense un sistema de beques potent. El camí, per a mi, és igualar preus i després, en un parell d’anys, tenir bones beques. Aleshores no hi hauria problema. Cal, però,considerar que l’accés actualment no és bo. La reflexió s’ha de fer sobre el batxillerat i l’accés a la universitat.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació