Enric i. Canela

Darrerament, a causa de la taxa d’atur, es parla més del que és habitual de la formació que oferim les universitats i, també, de l’oferta de places universitàries i les demandes del mercat. El desequilibri entre l’oferta i la demanda és un fet habitual i hauria de ser relativament normal ja que no sempre són clares les necessitats futures. La formació no és un consumible que s’exhaureix al poc de rebre’l.

El que si cal raonar és si la formació que reben els titulats universitaris en cada titulació és l’adequada quant a proporcionar-los els coneixements necessaris per desenvolupar-se després en les feines relacionades amb la formació teòricament rebuda.

Jo sóc dels que pensa que les carreres no necessàriament han de ser idèntiques entre les diferents universitats, ni en contingut ni en durada. Tampoc crec en els catàlegs homogenis, penso que és un error. Sóc defensor del model universitari britànic en el que els títols són diversos i l’habilitació per a la professió no està directament lligada a la titulació.

El que si crec és que la carrera ha de proporcionar a l’estudiant un fort contingut en matèries propedèutiques que l’ajudin a construir un bon model intel·lectual, els fonaments sobre els que després edificarà les seves diferents, si és el cas, especialitzacions intel·lectuals o professionals. Si la base és bona, l’aprenentatge posterior és fàcil. Ens ho va dir un professor durant la primera classe que vaig rebre en el curs selectiu de la meva carrera de Química, la meva primera classe a la universitat. No ho va dir exactament així, però va venir a dir que la Química habilitava per fer després qualsevol cosa.

Per això discrepo, ho considero un error, d’aquells empresaris que esperen que el graduat conegui ja la professió. La universitat no ha de preparar per exercir d’immediat una professió. Això podria ser rendible a curt termini, però en cap cas crearà les condicions per a la innovació, quelcom tan citat i desitjat. Millor contractar un bon cervell que no ha desenvolupat encara les activitats manuals que unes magnífiques mans amb un cervell pobre. Si el coneixement està ben assolit, la tècnica s’aprèn ràpid.

Crec, doncs, que les universitats hem de ser molt curoses en no especialitzar massa, sense que això vulgui dir que hem de deixar de fer les carreres noves que han sorgit de l’expansió del coneixement o la tecnologia.

Així, les universitats hauríem d’oferir uns graus ben dissenyats i no s’haurien de posar excessives traves al que els estudiants volen estudiar, més enllà de les derivades de certes limitacions econòmiques o de l’accés a la formació posterior obligada, penso en la Medicina i el MIR. El que si és imprescindible és fer una bona tasca amb els estudiants de batxillerat per tal que coneguin els diferents graus i les sortides professionals relacionades i els continguts d’aquests graus. Amb això no vull dir que el Govern i les universitats no estiguin obligades a fer una certa planificació. Amb els diners públics s’ha de ser molt rigorós, però com s’ha vist clarament, els polítics no són profetes.

Per a mi, considerant que els graus es fan bé, però que poden millorar encara molt, el gran problema és la formació que segueix, és a dir, els màsters.

Els màsters tenen diferents funcions. Una d’elles està ben establerta, la professional, és el cas del màster per formar professorat o el de l’advocacia. El currículum, que podria diferir entre universitats o comunitats autònomes, està, lògicament, ben lligat a la professió.

Una altra funció també està ben definida. Els màsters són necessaris per fer la tesi doctoral. La formació hauria d’estar lligada als programes de doctorat de la universitat. Són màsters que han de donar eines per al treball de recerca que els seguirà. Eines intel·lectuals que permetin després formar-se com a investigador en un camp del coneixement determinat. No són els màsters que han de fer aquells que no volen seguir la carrera de recerca.

El problema, al meu entendre, és la definició del tercer tipus de màster que apareix en el meu esquema mental. Són els màsters que permetran als graduats adquirir nous coneixements, no necessàriament lligats al grau previ. Han d’existir alguns lligats als estudis previs? Naturalment. Pot existir un màster en Bioquímica Clínica dedicats a graduats de carreres que aportin els coneixements previs? O d’auditoria? Sembla que sí. Els ha de cursar un graduat immediatament després de titular-se? Potser sí, però no sempre. A vegades seria millor que el fes més tard, depèn de la vocació i circumstàncies personals. Amb tot, existeix una formació que no està lligada al grau previ. Hi ha coses com ara la gestió de projectes o la gestió de la qualitat que són complementàries a molts graus i alhora no són continuïtat. També hi altres tipus de formació complementària entre carreres. Així, la formació empresarial pot ser cursada per titulats de qualsevol àmbit de ciències o lletres. O aspectes sobre diferents disciplines lligades a la indústria que podrien fer economistes.

No m’hi estenc. No voldria fer un brainstroming unipersonal, però de ben segur que la reflexió entre persones de diferents àmbits ens faria trencar algunes de les limitacions que la vida en els centres i facultats ens imposa. Estic convençut que aquesta reflexió, traduïda en projectes i un cop desenvolupats, ajudaria a millorar el capital intel·lectual del país.

2 respostes a “Una reflexió molt personal sobre la formació universitària”

  1. a 17 juny 2012 a les 11:34 pere alemany

    Enric,

    encara que sigui una visió molt personal del que ha de ser una universitat, hi coincideixo plenament. Crec que estem corrent el perill de confondre una universitat amb una escola de formació professional superior.

    També coincideixo plenament en que (almenys pel que conec de la branca de ciències) el problema gran el tenim amb els màsters, bàsicament perquè o no hem entès el que han de ser, o no ho hem sabut fer millor.

    Per mi el problema de tot plegat està en el pes que tenen els departaments. Ja va passar amb el graus que cada departament va per lliure, pero en haver-hi unes restriccions que venen de dalt el problema es va minimitzar. En el cas dels màsters cada departament fa i desfa com li sembla i el resultat final acaba sent lamentable. No sé com són altres facultats, pero a la meva hi trobo a faltar que el degà i el seu equip tinguin alguna funció més enllà dels afers de tràmit i els actes decoratius.

    Espero que amb la creació de l’escola de doctorat es pugui decidir una mica més amb una visió global del que és un doctorat i que els departaments no puguin fer i desfer com els hi sembli sense cap mena de coordinació entre ells. El tema dels màsters, si no hi ha algú amb criteri i autoritat per sobre dels departaments el veig negre.

  2. a 18 juny 2012 a les 10:35 Enric I. Canela

    Pere,
    He posat molt personal amb l’ànim de no molestar. Si això no es canvia no anirem bé. Jo em penso que els departament tampoc tenen tant pes.
    L’Escola no entra en els màsters, tot i que si que la bona relació fa que compartim opinions. Espero que les coses vagin en el sentit correcte.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació