Enric I. Canela

Llegia l’article que ha publicat Benjamín Suárez Arroyo, catedràtic de de la UPC i una persona prou experta en temes universitàries per la seva tasca de gestió.

L’article és: Alguna cosa més que lamentacions.

Diu:
Les universitats i els sistemes de ciència es troben en una cruïlla. D’una banda, després de dècades de feina dura han assolit una excel·lència acadèmica indiscutible i un protagonisme científic notable; d’una altra comencen a estar sotmeses a un estrès existencial i funcional insuportable. Potser no sigui més que el reflex del que està passant en altres camps d’activitat i una conseqüència del desconcert que ocasiona en la societat el final del cicle econòmic i social que ha dirigit el desenvolupament durant molt de temps.

Amb raó les diferents institucions i individus relacionats amb la ciència i el coneixement es lamenten i reclamen més atenció de la societat i dels governs que la representen. Els seus arguments se centren en l’interès públic de l’activitat, però tots saben molt bé que romandre en l’excel·lència i atreure i retenir talent només amb subvencions públiques és més un record del passat que una estratègia de futur. El problema més urgent de les universitats i sistemes de ciència és la poca atenció que el món econòmic els presta, perquè els negocis del coneixement són esdeveniments de poc èxit en el nostre entorn.

Tot i les crítiques que els plantejaments economicistes reben d’alguns agents socials, qualsevol país desenvolupat necessita per subsistir en un món global, molt competitiu i ple de contradiccions i injustícies socials, una economia del coneixement intensiva i intensa. És cert que la societat del coneixement és alguna cosa més que economia, i que no serà fàcil integrar-hi els condicionants socials que determinen el benestar, però necessita tota la riquesa que el coneixement pugui descobrir i explotar. Però aquesta nova economia no és només responsabilitat dels sistemes de coneixement sinó dels sistemes productius que finalment materialitzen l’activitat. Per replicar amb èxit alguns models de referència, per exemple Califòrnia o Massachusetts, caldrà reformular els sistemes productius buscant noves orientacions en els negocis i més complicitat i compromís amb la ciència. Tota regulació amb pretensions hauria d’incentivar aquests assumptes fixant regles que impulsin els sistemes múltiples i la diversitat en els sistemes, especialment els capaços de crear fonts de riquesa alternatives i nous llocs de treball.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació