Enric I. Canela

A Alemanya hi ha un debat que em sembla que mereix una reflexió. Per una banda, hi ha un grup d’stakeholders, entre els que està el govern federal, que creu que la reforma de Bolonya ha resultat satisfactòria, per l’altra banda, hi ha la conferència de rectors de les universitats alemanyes hi veuen greus deficiències.

Jo crec que les reflexions d’ambdós són molt correctes. Diuen els rectors alemanys que un graduat en física mai no serà un físic. Jo també penso que un graduat en física que hagi cursat una carrera de tres anys no serà un físic, serà una persona que pot ser molt útil a la industria, però no serà un físic en el sentit tradicional. Cal dir que com que aquí fan quatre anys, sí que ho serà. Paga la pena llegir les reflexions d’ambdós grups.

Al meu entendre, el problema rau en el disseny de Bolonya i la transferibilitat dels crèdits. M’explicaré. El model pretenia fer un model europeu semblant al britànic. No el van fer. La raons són molt senzilles. La primera és que al Regne Unit existeix competència entre les universitats i els estudiants no els assigna cap mètode de selectivitat com aquí, són les universitats les que decideixen. Això fa que algunes universitats cerquin perfils propis i hi ha diferents llargades de carreres, de tres anys (bachelor) i de quatre i cinc (màster), amb formacions diferenciades.

Efectivament, doncs, optar per graus de tres anys no permet fers físics o químics en el sentit de les antigues llicenciatures, els titulats tenen perfils diferents. Una anàlisi tranquil·la dels programes de les universitats britànics permet veure clarament això.

Els alemanys, sembla, no han acceptat que per tenir un físic cal el grau més el màster. La reflexió és: quin màster? Òbviament no un de recerca que prepari per fer una tesi doctoral. Això és pot fer amb totes les titulacions? Naturalment, és més fàcil amb les tècniques i això no vol dir enginyeries sinó aquelles que apliquen la ciència.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació