Enric I. Canela

Llegia que la crisi i el gran augment dels preus públics està provocant una caiguda de les matricules de màster universitari. El descens és molt gran a les universitats de fora de Barcelona i a la Ramon Llull.

En els graus, en general hi ha descensos. En tot cas voldria veure les xifres finals perquè l’article que llegia té algunes incoherències. Suposo que amb les dades tancades a final d’any tindrem una comparativa adequada del total d’estudiants matriculats.

Les petites variacions en els graus poden ser degudes al preu i a la crisi, però penso que la dels màsters, que també, tenen unes causes més profundes. Caldria preguntar-se el cost – benefici dels màsters i si l’enfocament és el correcte. Jo fa temps que denuncio la gènesi dels màsters. , conseqüència de l’error comès l’any 2005 i 2006 amb una normativa estatal equivocada i “a veure qui és primer” del Govern d’aquell moment. Les universitats van córrer a implantar uns màsters sense diferenciar l’objectiu, mesclant el que havien de ser màsters que habilitaven per la recerca amb els de caire professional. Potser aquesta crisi ens farà reflexionar a tots definint objectius de manera més clara. Per fer-ho no calen grans reunions sobre mapes de màsters a Catalunya, senzillament cal finançar per objectius.

La confusió és gran. Una prova és que el portaveu de l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya (Ajec), Eloi Cortés, ha qualificat la caiguda d’alumnes de màster de preocupant perquè són joves que deixen de complementar la seva formació, el que els deixa amb menys possibilitats de trobar feina perquè no s’especialitzen. No hi estic d’acord en absolut. Per a moltes carreres no té cap sentit fer un màster que és el cinquè curs, tan general, com la resta de la carrera. Discutir això m’ocuparia molt d’espai i detall.

4 respostes a “La crisi dels màsters universitaris”

  1. a 16 des. 2012 a les 7:15 Montserrat Tudela Penya

    Jo vaig acabar un màster l’any 2009 i quan vaig anar a l’acte conjunt de lliurament dels diplomes a Reus, em va sobtar l’oferta absolutament específica d’alguns… però que molt específica. Molt.

  2. a 16 des. 2012 a les 7:23 Jordi Villà i Freixa

    i no serà que cal enfocar-los al mercat internacional i deixar de mirar-nos el melic i pensar només en colocar-hi els nostres estudiants de grau que encara tenen camp per formar-se? Un màster ha de ser un producte de qualitat per ell mateix, que sigui atractiu a un públic molt més ampli que no pas només als estudiants d’un o un altre grau.
    Fa un temps, personalment, em vaig interessar per un màster en agricultura biològica. La coordinadora del mateix m’ho va treure del cap perquè només estava orientat a enginyers agrònoms. Sense qüestionar-ne les raons, és ben poc hàbil organitzar un màster que només estigui orientat a un sector específic de professionals i recent graduats que amb prou feines podrà cobrir una fracció de l’oferta. Mala gestió en molts casos, però també mal plantejament d’entrada si no es veuen com àrees d’especialització per a un ventall ben ampli de possibles estudiants generalistes.

    És quelcom que hem heredat dels prohoms que van decidir el 4+1 enlloc d’un 3+2

  3. a 16 des. 2012 a les 8:51 Enric I. Canela

    Montserrat,
    Hi ha els dos extrems. El problema és que la majoria els fan quan encara no saben que faran.

  4. a 16 des. 2012 a les 9:00 Enric I. Canela

    Jordi,
    Tal com dius. Una errada dels prohoms. Ens hem unit a Amèrica Llatina. Cal repensar el sentit que tenen. Jo crec que han d’haver de dues classes (deixant de banda els obligats com el de formació del professorat). Els enfocats a continuar (el 2, del 2+3) i els que són per especialitzar-se, hagis fet el que hagis fet. Normalment per fiicar-se en un territori diferent (un químic que fa empresa) o per adaptar-se a un sector quan ja estàs a la professió.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació