Enric I. Canela

Gilles Breton, Professor de la Graduate School of Public and International Affairs de la Universitat d’Ottawa, ens deia l’altre dia que les nostres societats necessiten també la innovació social, cultural, econòmica i política. Des d’aquesta perspectiva, les universitats haurien de donar suport més important de recerca en humanitats i ciències socials, ja que no només produeixen el pensament crític, sinó també el pensament creatiu (veure Quines cinc recomanacions li donaria a les universitats de Catalunya?).

Pràcticament el mateix dia llegeixo que, a Madrid, el Centre de Ciències Humanes i Socials (CCHS) ha deixat de ser un centre de recerca. D’aquell flamant projecte només queda un gegantí edifici on conviuen els set instituts. Però ja no tindran un comandament únic que tracti de treure-li rendiment comú dels 372 investigadors de plantilla i 679 persones contractades amb què comptava el centre, segons la Memòria del CSIC de 2011. Fonts del Consell Superior d’Investigacions Científiques confirmen que el 18 de setembre els mateixos responsables del centre van votar a favor de canviar el seu reglament: 9 vots contra 3. Vol gallinaci.

Sembla que hi ha una àmplia coincidència en aquesta necessitat, però a l’hora de la veritat tot queda en el discurs i les coses van en sentit contrari. Preocupant. Culpa dels que “manen”? Potser sí per no posar els recursos adequats i no desenvolupar prou polítiques que ho afavoreixin, però convé analitzar el fenomen. En el cas del Centre de Ciències Humanes i Socials, els propis investigadors se l’han carregat. El discurs de la transversalitat i la recerca multidisciplinària ens omple, també parlar de la recerca en Ciències Humanes i Socials. En general, en tots els àmbits, tothom vol tenir una placa a la porta que el diferenciï de l’altre. Així trobem el departament de Proboscidis Alts i el departament de Proboscidis Baixos. Naturalment la diferència és de molts centímetres i seria un atemptat al seny que algú gosses ajuntar-los. Preocupant.

Més preocupant encara és que quan alguns s’agrupen, la resta es rebel·la i fa per evitar aquesta anomalia. No tothom, sortosament. Em pregunto com aconseguir la dimensió competitiva davant la força de reacció que genera l’acció.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació