Vendre bufandes a Senegal


Enric I. Canela

Avui dec tenir un dia espès perquè no sé si m’ha agradat o no m’ha agradat l’article del catedràtic de Filosofia de la Universitat Carlos III Antonio Valdecantos. L’ha publicat al diari El País: La burbuja universitària.

Té raó Valdecantos quan parla de l’estupidesa (això ho denomino jo) de fer servir contínuament la paraula excel·lència. Tant s’ha fet servir que a vegades se’ns escapa sense voler. Jo em conformo amb menys. Excel·lents… La universitat que tenim no és gens dolenta malgrat que alguns la critiquin. Tenim excel·lència en alguna cosa, de ben segur, però la majoria del professorat és “normal” ja que l’excel·lència és una petita cua de la corba de distribució, mundial. Francament, no en tenim tants. Una universitat excel·lent hauria d’estar en l’elit mundial i la més ben posicionada, la UB, no ho està, m’agrada dir, encara, però queda molt camí per córrer i les circumstàncies, econòmiques i polítiques, no són les millors.

Fantàstica la frase de Valdecantos: Creure que el capital privat pot sostenir la universitat espanyola es funda, en el millor dels casos, en una ignorància completa del que aquí és el capital privat i del que en qualsevol lloc ha de ser la universitat. Té raó. O potser ho dic perquè fa molts anys que jo ho dic. Pensar que hem d’augmentar l’entrada de capital privat, per mecenatge i per contractes, és bo i bo és fer tot el possible per aconseguir-ho, però creure que aquí això serà la nostra font principal de finançament és, com a mínim, estúpid.

Dir que el model de Bolonya adoptat per l’estat espanyol és una aberració és símptoma d’intel·ligència, però la convergència amb Europa no era ni és cap aberració. Les conseqüències de la desafortunada decisió del PSOE costarà molts anys i moltes penes. L’única solució viable és adoptar un model flexible, però la flexibilitat xoca frontalment amb la tradició legislativa espanyola, amant de regles i reglaments rígids.

Els canvis de model no són fàcils perquè vol dir canviar també la forma de pensar dels que ja porten molts anys dins del sistema i perquè els canvis sempre deixen damnificats pel camí.

Avui no podem tenir una universitat que no produeixi beneficis tangibles a la societat, altres que produir titulats, però tampoc podem tenir una universitat que el seu principal interès sigui això darrer descuidant el coneixement que no produeix aquests beneficis a curt termini. Per això darrer fabriquem centres tecnològics i tanquem les universitats. No és fàcil trobar el punt d’equilibri, però mes difícil és arribar. Estem en un moment transcendent, les crisis són oportunitats, però també maten. Hi ha un punt de no retorn, i no em refereixo només a les conseqüències del desastre produït per les retallades en matèria pressupostària que estan convertint les universitats en geriàtrics sense incorporació de capital humà jove. Em refereixo principalment a fer canvis sense saber si tenim el substrat adequat per a què quallin. Alguns models ideals a Finlàndia poden ser inadequats i inoportuns aquí. Muntar una botiga de bufandes a Senegal no sé si seria el negoci de l’any.

3 respostes a “Vendre bufandes a Senegal”

  1. a 17 febr. 2013 a les 9:52 Miquel duran

    Enric,

    Exactament igual em vaig sentir jo ahir, en llegir aquest article d’El Pais. A estones hi estava d’acord, a estones no. Em va semblar difícil d’entendre. Un exercici d’elitisme, fins i tot.

  2. a 17 febr. 2013 a les 10:37 Enric I. Canela

    Miquel,
    No saps com m’alegra coincidir en l’apreciació. Pensava que com que estic refredat, el cap se m’havia enterbolit.

  3. […] ha tingut dues deferències amb mi. La primera llegir un comentari meu en aquest bloc (veure Vendre bufandes a Senegal) i, tot elogiant-lo, dir que per això ha escrit un article al Bloc de de Jesús Alfaro, […]

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació