Enric I. Canela
Porto molt de temps escrivint sobre la universitat i en aquest bloc he parlat pràcticament de tot. Darrerament no hi ha massa notícies noves sobre les universitats. Només hi ha notícies relacionades amb les retallades, les tancades i els problemes afegits, les dolentes, i altres relacionades amb els rànquings, ens mantenim relativament bé, les bones. Com que no tinc gaire coses que comentar, reflexionaré.
La reflexió és que res no tornarà a ser com era. Aquesta no és una frase necessàriament negativa. Les coses poden ser pitjors o millors, no a curt termini, i això no depèn només de nosaltres, però nosaltres hem de lluitar perquè siguin millors.
Per a mi és evident que tenim alguns objectius. Un és que hem de lluitar per tal que el percentatge del PIB que destina el país a la universitat sigui comparable al d’altres països del nostre entorn. Això ho hem de fer defensant que el pes d’aquesta millora no carregui sobre els estudiants. Jo no crec que el model de preus que s’ha adoptat a Catalunya sigui bo. Dues raons, peus massa alts i diferències entre estudiants depenent del que estudiïn. Això no és habitual, cap de les dues coses ho és. Segurament en això som exòtics.
Un altre objectiu, que ha de justificar l’augment de recursos és el retiment de comptes. Quan parlo de retiment de comptes no estic dient només que hem d’explicar els nostres pressupostos i com de bé els gestionem. El que hem de fer és explicar en què i amb quins resultats. Hem d’explicar com beneficiem a la societat que ens manté.
Igualment hem de ser extraordinàriament curosos amb la formació dels estudiants que confien amb nosaltres. A uns ens agrada molt la docència i altres menys, però ningú no ens ha enganyat, la nostra obligació, una d’elles, és ensenyar bé i això també és estar al dia i explicar les coses de manera actual i no com fa anys amb uns apunts envellits i tenint present que la cosa més important que fem és ensenyar. Si alguna cosa és més important, la universitat ha de tenir mecanismes per suplir-nos i permetre’ns dedicar-nos a allò que en aquell moment és més important, sense detriment de la formació.
Algunes d’aquestes coses poden semblar òbvies, però hi ha dues condicions que s’hauran de complir. Una és que nosaltres mateixos adaptem els nostres procediments per governar-nos millor i l’altre és que els governs han de fer les reformes necessàries per facilitar això i eliminar les cotilles que tenim.
Algunes d’aquestes coses les hem de fer sabent que, de moment, no comptem amb recursos suficients. El moment econòmic és terrible a Catalunya, però no trigarà el dia en el que algunes estretors començaran a desaparèixer en el pressupost públic. Nosaltres hem de ser considerats per la societat com una prioritat. Jo crec que a hores d’ara no hem sabut fer-nos valer prou.
Els ciutadans ens valoren més que altres col·lectius, però això no és només mèrit nostre, és que nosaltres no estem prenent decisions que els afectin negativament, no hem d’estar cofois per aquesta valoració i hem de lluitar perquè la societat faci seus els nostres problemes.
Porto molts anys a la universitat i la conec bé i sé que no hem fet bé moltes coses. L’error més gran és que sempre creiem que des de fora no ens poden dir el que hem de fer. Jo crec que sí, ens poden exigir el que hem de fer encara que no com ho hem de fer. Massa sovint he sentit parlar equivocadament de la autonomia universitària. L’autonomia universitària és la capacitat de dotar-nos de les nostres pròpies normes, la capacitat d’organitzar-nos. L’autonomia ha d’augmentar, alhora que augmenta l’encaix entre el que fem i el que necessita la societat, sabent que decidir el que necessita la societat no és la nostra funció. Nosaltres som una part, ben capacitada per opinar, però només una part que ha de ser escoltada.
Ens cal una profunda reflexió i un canvi en profunditat, però també és urgent que ens donin els mitjans per fer bé la feina.
Després de tota aquesta reflexió, cal dir que el que fem ho fem amb molts menys diners que altres. La relació qualitat – preu és elevada, però encara la podem millorar més.
El meu somni d’universitari és veure la meva universitat molt més reconeguda mundialment i estimada per la societat, hem queden pocs anys en actiu, però espero veure-ho.
Enric, fa molt temps que et llegeixo i sempre t’he agraït aquest servei que ens ofereixes d’estar al dia de les coses de la universitat, però avui et vull agraïr especialment aquesta reflexió que fas. Efectivament ets de les persones que millor coneix la universitat i per això el que dius té el pes de la trajectòria. Ho comparteixo plenament. Les universitats passen un moment de dificultats i el camí que cal emprendre no és el de la queixa infinita sinó el trobar, en aquest moment de gran adversitat, oportunitats estratègiques i molta més capacitat d’innovar. Jo també espero que vegis el teu somni complet, és un somni compartit. Gràcies, Xavier
Estima Enric, com molt bé diu en Xavier, en el meu nom, els dels meus companys i de moltes persones que segueixen les teves reflexions, t’agraïm sincerament la dedicació, constància i rigorositat amb la que ens fas cada dia una mica més savis.
Es indiscutible que els diners públics abocats a les nostres Universitats son i han de seguir sent una autèntica i necessària inversió econòmica i social, per fer avançar a la nostra societat i contribuir a l’augment de la nostra qualitat de vida. Es així i es gràcies al treball de tota una comunitat educativa compromesa i molt especialment a persones com tu.
Hola Xavier,
Molt agraït per la consideració i mostra d’afecte. Hem de canviar, però les persones, fins i tot aquelles que es diuen progressistes, som profundament conservadores com a col·lectiu i això ens impedeix fer els canvis a millor. Volem canviar la societat però no som capaços de canviar allò que ens és pròxim per mantenir la teòrica seguretat.
Hola Montserrat,
També a tu el meu agraïment. Comentaris com els vostres m’animen a seguir i a treure hores d’altres coses. Si anem endavant és per tota la gent que cada dia vol fer bé allò que fa, sense voler grans premis ni reconeixements, senzillament, fer bé la feina. Encara que ens aboquessin diners, si no ens adaptem i ens transformem, poc farem.
M’agrada molt el que dius. Hem de fer més amb menys. I les coses no tornaran a ser com eren. Hem de canviar des de dins, i hem d’acceptar que el Parlament vulgui canviar coses. No parlem de Recerca i Innovació Responsables, on una societat ben informada ha de poder participar en la presa de decisió en recerca? El mateix, doncs, en la universitat en general.
Miquel,
Moltes gràcies. Hem d’aconseguir que molta gent ho vegi. Demanem canvis en altres coses però volem mantenir el nostre cau. Si ho canviem els que estimem la universitat, evitarem que ho canviïn altres de forma que potser no serà socialment justa ni adequada al nostre país.
Enric
Com sempre, unes reflexions intel·ligents i realistes. Comparteixo la teva anàlisi i especialment la necessitat que els professors universitaris assumim els nous rols que ens exigeix la societat, que és al capdavall a qui servim. Per aconseguir-ho ens caldrà modèstia per saber escoltar i ambició i exigència per poder millorar. Afortunadament gent com tu ens inspireu! Això em fa ser optimista, encara que estigui mal vist.