Enric I. Canela

Avui llegia al diari El Punt AVUI un article que titula La UAB ja té més alumnes de MOOC que presencials. Els MOOCs són els “massive open online courses”. Diu: La UAB té en marxa un curs anomenat Pre-Calculus, sobre matemàtiques, amb 17.816 alumnes inscrits; un altre d’egiptologia, amb 25.320, i en té programat un tercer sobre sistemes digitals, que ja disposa de 2.089 inscrits –els responsables de la universitat preveuen que la xifra augmenti de manera significativa d’aquí a l’inici del curs.

Estic disposat a menjar-me les paraules o acceptar la meva ignorància, però no li veig la punta a tot plegat. No sé quin suport es dóna a l’estudiant, però (agafo com a mostra el de Pre-calculus) llegeixo: El curs té una durada de 8 setmanes. Cada setmana es subministren els materials necessaris per al seu seguiment. El curs descansa sobre 3 tipus d’activitats: Lliçons setmanals subministrades en forma de vídeos amb preguntes incorporades, exercicis que l’estudiant haurà de resoldre setmanalment, i un examen final. Els exercicis que l’estudiant haurà de resoldre setmanalment representessin el 20% de la nota final del curs. L’examen final tindrà un valor del 80% de la nota final del curs. Aquest curs té 17.816 persones inscrites que no paguen res. Potser els cobrin un certificat al final, no ho sé, però no serà gaire. No penso que els 17.000 arribin al final, però suposem que ho facin 1.700. Sabeu les hores que són fer el seguiment? Hi ha el nom de tres instructors. Ni en broma tres persones fan el seguiment, ben fet, de 1.700 persones. Espero que m’ho expliquin.

Al juliol, arran d ela convocatòria de la Generalitat per finançar la seva elaboració, vaig escriure: Abans d’invertir en MOOCs cal saber com els farem servir. Un més abans havia escrit: MOOCs: jo ara no m’embolicaria. I al setembre: Èxit de la convocatòria per elaborar Massive Open Online Courses. La gent es va animar molt, la Generalitat donava fins 16.000 euros, ridícul.

Jo entenc que hi hagi professorat que li agradi això i que consideri de gran interès fer MOOCs, però són cars. És una activitat innovadora, correcte, un suport docent, magnífic. Tanmateix, posar això en el mercat gratis i mantenir-ho: una ruïna garantida per a una universitat com la meva. Si hi ha un gran capital darrere disposat a pagar-ho tot per conquerir un mercat després, en anglès o en espanyol, endavant, si haig de dedicar els migrats recursos que tenim a això, quan no podem mantenir el professorat, ni parlar-ne.

Una revista molt seriosa, The Economist, publicava al juliol: The attack of the MOOCs. Diuen: Besides providing online courses to their own (generally fee-paying) students, universities have felt obliged to join the MOOC revolution to avoid being guillotined by it.

“Curiosament” també diu: But Oxford and Cambridge remain aloof, refusing to join what a senior Oxford figure fears may be a “lemming-like rush” into MOOCs.

Com deia, estic disposat a menjar-m’ho, si un dia n’aprenc més, però jo ara no invertiria ni un cèntim en donar cursos gratuïts supervisats. Altra cosa seria obrir materials creats per donar suport a la docència i oferir-los al món.

Clar que podria ser que Coursera o altra empresa obrís un negoci mundial conrant certificats i suport. Un negoci que em fa por, però al que em pujaria en el seu moment si ho veiés rendible. El temps el recuperaria de seguida, em posaria al costat d’Oxford i Cambridge.

5 respostes a “Qui paga el desenvolupament dels MOOC i la supervisió dels que els cursen?”

  1. a 03 Des 2013 a les 3:10 José María

    Hola,

    Als MOOCs el feedback prové principalment d’exercicis, qüestionaris i proves tipus test. Amb tants alumnes i una mica de pràctica, això no només permet preveure respostes correctes, sinó també errades habituals fins i tot en preguntes numèriques. Els MOOCs també acostumen a oferir facilitats per a la interacció entre alumnes, ja sigui mitjançant fòrums, correccions creuades, o facilitant trobades presencials d’alumnes que viuen a prop, però en aquests casos el suport dels instructors és habitualment molt baix – la sort és que, amb tanta gent, és difícil no trobar algun altre alumne que tingui alguna idea més clara i pugui donar un cop de mà.

    La idea de presentar uns continguts amb un mínim de sentit de classe crec que pot ser positiva per a moltes persones. Si bé hom podria comprar un llibre i estudiar-lo, proposar un ritme, o penjar uns vídeos que es poden anar escoltant mentres es prepara el sopar, ajuden. I hi ha llocs del món on no es poden permetre els llibres.

    D’altra banda, en molts casos els instructors recomanen els seus propis llibres. Per baix que sigui el % d’alumnes que se l’acabin comprant, amb aquests nombres, una mica de negoci segur que fan.

    Quant a Oxbridge, és raonable que no s’hi vulguin ficar. Aquestes universitats, gràcies al sistema de Colleges i de supervisions, arriben a oferir una atenció molt personalitzada: com a mínim als estudis de Física de Cambridge, els alumnes, a més de les classes magistrals i de les pràctiques, tenen supervisions setmanals per a cada assignatura en grups de típicament 2 alumnes a primer i segon any, i 3 alumnes a tercer any. A més de la talla dels docents de les classes magistrals, bona part de la seva excel·lència docent prové d’aquest contacte directe entre estudiants i supervisors, que es perdria completament en un MOOC – organitzar-ne i posar-hi el segell seria en certa forma desprestigiar-se a sí mateixes.

  2. a 04 Des 2013 a les 6:44 Enric I. Canela

    José Maria,
    Jo crec que el MOOC són útils, pe`rò les coses s’han de fer bé, i amb els recursos que hi posem no ho farem bé. Convé fer-los? Algunes universitats s’hi posen perquè cal ser-hi, sense saber per què. Jo dic: si hem de ser-hi, hi posem recursos.

  3. a 05 Des 2013 a les 5:35 Miquel Duran

    Enric, ara mateix estem preparant un MOOC de màgia i ciència, i ja n’hem fet dos a MiriadaX. Participo plenamen del que dius, però també és cert que hi ha un problema original de concepció: els MOOC no són en general per transformar els cursos dels plans d’estudi normals en un curs en línia, sinó cursos diferents per a un públic global. O cursos estrella (per la persona, pel contingut, per l’aposta estratègica d’una universitat).

    Vaig estar divendres passat a Madrid, a una jornada sobre innovació en e-learning, i vaig participar en una taula rodona. Vaig fer 10 preguntes, segurament donen respostes i adrecen els teus dubtes.
    http://www.slideshare.net/quelgir/20131129-telspain

    En tot cas, Enric, el cert és que aquest moviment dels MOOC serveix perquè es reflexioni sobre la docència. I això és bo. Personalment crec que s’han de connectar amb el camp més ample dels Recursos Educacionals Oberts, és a dir, el Coneixement Lliure, i amb l’habilitat bàsica de la Comunicació (2.0!).

  4. a 06 Des 2013 a les 6:09 Enric I. Canela

    Miquel,
    Jo estic totalment a favor de la reflexió que propugnes, també dels MOOC. A mi em semblen una eina fantàstica. El problema, simplement, és com es fan, qui els paga, com s’organitza. Conec el “personal” i ja veig un sistema auto-desorganitzat demanant recursos . Qui atén als estudiants de la UAB? Si m’expliquen com es finança això…
    Gràcies per les teves reflexions.

  5. […] Els MOOCs (massive open online courses) són polèmics, tenen enemics i admiradors (Academics to Udacity Founder: Told Ya). Jo no sóc dels que discuteixo les bondats d’aplicar aquestes tecnologies a l’educació superior, tot i que si discuteixo el “llençar-se a la piscina” sense tenir ben lligats els aspectes financers (veure Qui paga el desenvolupament dels MOOC i la supervisió dels que els cursen?). […]

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació