Enric I. Canela

Llegia un article que es titula Las facultades dan el corte. Diu que diverses comunitats autònomes reestructuren l’organigrama de titulacions per eliminar aquelles amb poca demanda o redundants, encara que no totes ho fan perquè algunes rebutgen aquesta reforma.

L’article fa un breu repàs d’alguns llocs, però el que jo vull comentar és que aquest és un tema que s’ha d’afrontar amb molta seriositat, amb els costos i altres indicadors sobre la taula. També determinar els beneficis de la universitat al territori. Segurament el millor, des d’un punt de vista econòmic, és centralitzar moltes coses, però el valor afegit de tenir una universitat al territori, generadora de riquesa, també és bo.

Cal treballar bé els temes i no precipitar-se, però tampoc no treure la informació de forma neta.

4 respostes a “Tanquem o no els ensenyaments amb poca demanda”

  1. a 22 febr. 2014 a les 9:09 jordi villà

    No crec que sigui un debat real, sino forçat per la situació insostenible d’algunes universitats de molt pes que ara creuen que només poden consolidar els seus monopolis esclafant iniciatives més petites però innovadores. Penso que cal seguir els dos camins per pura lògica.

    D’una banda cal promoure la descentralització en alguns aspectes, per tal de generar riquesa (com dius) però també i de manera més simple per servir millor el territori (les empreses de fora de l’àrea metropolitana tenen problemes seriosos sovint per contractar personal qualificat, ja que aquest pot ser atret per la capital amb sous més competitius) i aconseguir que la població del país es redistribueixi més homogèniament (ara mateix hi ha bosses d’immigració en localitats del territori per ser mà d’obra barata; caldria augmentar la competitivitat de les empreses on hi treballen per equilibrar la seva plantilla laboral i la composició social dels pobles i ciutats on viuen, captar talent de fora de la comarca i aconseguir que el què hi ha no en marxi).

    D’una altra banda, cal exigir viabilitat econòmica a totes les universitats, mitjançant propostes agosarades però distribuïdes en el temps per tal d’afavorir la reorientació d’objectius o de consolidació dels àmbits de coneixement. Els diners públics no poden arribar per pura sedimentació, sino en base a uns plantejaments futurs i al grau d’acomplioment d’uns objectius pactats amb l’administració. El què no pot ser és que quan algunes grans universitats són al llindar de la fallida per no haver fet bé la feina quan tocava, sigui el moment de replantejar de manera precipitada i monopolitzant tota l’estructura universitària. Hi ha universitats més petites que sí han fet bé els deures a nivell econòmic, però que necessiten el seu temps per poder aconseguir tirar endavant els seus projectes d’expansió i millora.

    L’oferta i la demanda han de ser determinants, però també la cohesió social i econòmica del país.

  2. a 25 febr. 2014 a les 11:25 Enric I. Canela

    Jordi, No tinc molt clar que el model de servei al territori més adequat sigui posant centres arreu. Jo crec que si crea riquesa. Jo aposto per tenir universitats diverses i distribuïdes, però cal anar molt en compte.
    No tinc gens clar el tema de preus. Si poso preus atractius ve gent que gasta i crea riquesa. Cal trobar el punt.
    No podem discutir això en tan poc espai, però si és un tema que mereix un llarg debat, sobretot per veure quin model adopta cada espai territorial.
    Crec que coincidim força.

  3. a 26 febr. 2014 a les 9:32 Jordi Cartanyà

    Certament, el tema dóna per més dicussió. Ara bé hi ha coses indiscutibles doncs són fets. Universitats de Girona, Lleida i Tarragona = dèficit zero i tenen igual o més intensitat de recerca que algunes de les que tenen molt de dèficit. Ho dic pels que opinen que els dèficits venen de la intensitat de recerca “mal finançada”. Segona, sobre lo de petites i grans la cosa és també clara. La mitjana Europea d’universitats és d’uns 13.000 alumnes de grau i uns 3.000 de postgrau. En aquests termes, Girona i Tarragona són equiparables a mitjana europea i consegüentment no es pot parlar de petites. En tot cas, es pot parlar d’algunes univesitats catalanes molt grans respecte a la mitjana europea. En darrer terme, lo de posar centres a tot a arreu, un altra vegada l’anàlisi ens diu que Catalunya està a la mitjana europea en universitats o centres / “territori” o població o encara ens en falten. Per altra banda, no és lo mateix parlar d’estudis de grau que de postgrau. En tot cas, els models universiatis més avançats donen plena autonomia a les universitats per decidir la seva oferta acadèmica i una vegada més les universitats catalanes, que no tenen aquesta autonomia per cert, estan a la mitjana europea, en quan a sistema, pel que fa a nombre de titulacions per habitant i altres ratios. Racionalitzar si, però amb autonomia.

  4. a 26 febr. 2014 a les 10:24 Enric I. Canela

    Jordi,
    El model de finançament de les universitats públiques de Catalunya és un assassinat a la intel·ligència. Aquesta no es una raó. Dit això, saps que defenso aquestes universitats, però no podem fer cap comparació lògica amb països que tenen assumida la mobilitat.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació