Enric I. Canela

Xavier Ferràs participa el dilluns en una jornada sobre planificació estratègica a les universitats, organitzada por la Càtedra Unesco de la UPC. Li han encomanat la conferència inaugural. Com a conseqüència d’això ens obsequia amb l’article: Hacia un nuevo paradigma de universidad. Haig de recomanar-vos la lectura de tan encertada reflexió.

Jo només voldria fer notar una cosa. Xavier Ferràs ens parla de l’investigador que imparteix docència i del professor emprenedor. Jo crec que avui, rarament, hem de parlar de professors o investigadors que tenen totes les qualitats. Les coses són molt complexes i necessitem equips ben compenetrats i lideratge. Jo no veig una universitat en la que els professors investigadors siguin investigadors, docents, emprenedors i transferidors de coneixement, s’entén de qualitat.

A vegades algú vol que tinguem totes les qualitats i jo ho veig utòpic i, en certa forma, innecessari. Jo necessito líders capaços de poder construir equips a mida.

Crec que ja no podem pensar en individus. Dins del canvi de paradigma en de pensar en estructures flexibles i canviar el professor per l’equip.

7 respostes a “La universitat són els seus equips”

  1. a 03 maig 2014 a les 8:05 Oreto Doménech

    Hi estic molt d’acord. Però tot el sistema requereix un canvi. Jo sóc professora de secundària i allí no se’ns permet la recerca, només la docència. És un greu error, perquè per a una docència de qualitat, també en les etapes preuniversitàries, la recerca és fonamental. Per a fer recerca des de la secundària has d’estar vinculat a una universitat. Jo m’hi he vinculat, d’alguna manera, perquè he estudiat un Màster (Literatura en l’Era Digital). Però com que no és un Màster “oficial” resulta que se’m tanca l’opció de la recerca (Doctorat) i he de fer complements de formació (un any més a la UB? visc a Alacant) almenys fins que l’homologuen amb un Màster oficial. L’homologació està demanada, però no en sabem res al respecte. Tot això ho he fet impartint 25 hores lectives setmanals (que a la pràctica en són unes poques més) a adolescents d’entre 12 a 17 anys, la qual cosa parla de la meua capacitat de treball. I amb una qualificació de Matrícula d’Honor no puc preparar un Doctorat (que és l’única possibilitat que tinc de fer recerca sent professora de secundària) amb tot el sacrifici que això suposa amb les hores que faig a l’institut perquè el meu Màster és un títol propi no homologat. No és una llàstima això? No és també una pèrdua per a les Universitats que hi haja casos com el meu? Els equips són importants per a les Universitats, i el que diu Xavier Ferras al seu blog és absolutament necessari, però no veig com es pot dur endavant amb tants entrebancs burocràtics basats en una estructura poc flexible i bastant estanca, la veritat. Disculpe el meu atreviment. Salutacions cordials.

  2. a 03 maig 2014 a les 9:54 Xavier Ferràs

    Totalment d’acord, Enric. Gràcies per la precisió!

    Una abraçada,

    Xavier.

  3. a 03 maig 2014 a les 9:55 Enric I. Canela

    Oreto,
    La recerca és fonamental a tots els nivells. El tem dels màsters és un horror. La llei espanyola va inventar això de les verificacions. Això de l’homologació és opcional, esclar. No sabria què dir-te. De totes formes, abans de fer el màster devies saber que no servia per fer el doctorat i el vas triar perquè t’interessava. Caldria veure qui us el pot homologar.
    No hi ha forma de fer res sense una revolució que modifiqui totes aquestes mandangues estúpides que ens obliga a fer el sistema universitari espanyol

  4. a 04 maig 2014 a les 7:31 Enric I. Canela

    Xavier, Un encert d’article. Un comentari menor el meu.

  5. a 07 maig 2014 a les 5:33 Miquel Duran

    Bon article d’en Xavier Ferràs, i bon post de l’Enric Canela!!

    Cal demanar un mínim a tot professor-investigador que forma part d’un equip. Llavors, cadascú destacarà en algun o varis dels aspectes d’un professor (2.0?) Cal posar-se d’acord, però, en quins són aquests mínims que tot membre de la comunitat acadèmica ha de tenir.

  6. a 07 maig 2014 a les 8:03 Enric I. Canela

    Miquel,
    Moltes gràcies. L’article del Xavier és molt bo. Naturalment cal un acord i un equip polifacètic i complet. de fet entenc que el model 2.0 passa de l’individu al col·lectiu.

  7. a 31 maig 2014 a les 4:26 Oreto Doménech

    Moltes gràcies per la seua resposta. Salutacions cordials.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació