Enric I. Canela

Avui el director general de Recerca del Govern, Josep Maria Martorell, escriu a Materia un article d’opinió, que titulen, o destaquen, No hi ha excuses econòmiques per no reformar la ciència a Espanya.

El director general disculpa la manca de recursos i assenyala coma a punt clau el que reprodueixo:

Més enllà dels fons econòmics, el problema fonamental de la ciència espanyola és la manca d’autonomia de les seves institucions, a tots els nivells. Aprofundint en aquest punt, diríem que la manca d’autonomia és l’efecte: la causa és més profunda i té a veure amb la incapacitat de l’administració estatal d’entendre que la pertinença al sector públic d’una institució no implica necessàriament ser tractada d’una determinada forma. Anem, que la rigidesa i burocratització apareix de manera bastant natural en una Universitat o centre d’investigació, si se’ls demana el mateix que es demana a Correus o a Renfe. I no sembla lògic aplicar els mateixos patrons a entitats tan diferents. És fàcil d’entendre, oi?

Si que és fàcil, però jo no he vist mai que els polítics espanyols entenguin que és autonomia. Ells entenen que coordinar és manar que autonomia és una descentralització lleugera. Està en els seus gens.

Diu al final:

En conclusió: donem als científics tanta autonomia com sigui possible en la gestió dels seus recursos, respectem la flexibilitat que cadascú necessiti, i pactem una mínima estabilitat en el fonamental, independentment dels canvis de governs. Disposem de bons i simples sistemes d’avaluació ex-post (preferible als ex-davant!), Basats en resultats, per assegurar el bon ús dels recursos públics, i deixem que el temps faci la resta. Perquè, a més, cal que la ciència espanyola es prepari per quan els recursos públics puguin tornar a augmentar per així evitar caure en tots els vicis i errors del passat.

La critica que haig de fer al Govern és que esperen que el govern espanyol doni autonomia, recursos, etc. No és possible. Només he conegut un cas de política intel·ligent (amb comandament, esclar!), Cristina Garmendia. La resta…

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació