Enric I. Canela

Resulta que ara tenim una gran polèmica: el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, del PP, torna al model que defensava Pilar del Castillo, previ a Rodríguez Zapatero, PSOE, que va pactar amb lobbies i banca per posar el model d’Amèrica Llatina. La lògica europea, lliure, diu que té raó el govern espanyol actual, tanmateix tenim el “sistema” universitari, conservador, queixant-se: el canvi precipitat, imprudent, generaria caos i desestabilitzaria el sistema (1, 2 i 3). També diuen que faria car el sistema. Això darrer sí, si no es prenen mesures.

Diuen el rectors que caldria fer un estudi de com repercutiria aquesta mesura en el sistema universitari i fer una moratòria d’uns quant cursos. No hi estic d’acord.

Tenia raó el Partit Popular (sense que serveixi de precedent) i ara ens vol portar al model europeu, millor, molt obert perquè deixa els graus de tres o quatre anys, jo obriria a cinc amb el màster integrat. Aquest projecte és bastant bo, tot i que jo faria algun canvi. Entenc que els canvis generin neguit, però la proposta és bona.

Diuen algunes persones que això seria un caos on conviurien titulats amb graus de tres i graus de quatre amb les mateixes competència. Jo dic: com ara. Un graduat en Pedagogia, per dir alguna cosa, de dos països europeus pot haver cursat estudis de diferent durada. I què? Jo vaig fer una carrera de Química de cinc i altres companys la van fer de quatre, ara un grau de quatre. Tenen les mateixes competències professionals que jo. O sigui: argument que no val.

Diuen algunes persones que les universitats privades oferiran tres i això serà una competència deslleial. Per què? La gent no és idiota. Si ho fas bé guanyes. La meva orella, catalana, ha sentit que la UPF…

Jo sóc, en això, completament lliberal i caldria arribar a la darrera conseqüència. Implantar el sistema immediatament i que cada universitat faci el que vulgui. Això si, permetem que es fixin preus de graus i màsters amb completa llibertat amb un subvenció predeterminada i lligada a resultats.

Deixem que les proves d’accés les facin les universitats lliurament, deixem que els preus els puguin fixar les universitats i marquem una subvenció per estudiant que entra modulat per estudiant que acaba i pel grau de satisfacció.

Ara, no fem que els màsters siguin molt més cars, com es fa ara, equivocadament.

Segur que tindré poca gent que hi estigui d’acord, però ja hi estic acostumat. Estar en minoria no vol dir que no tingui raó.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació