La música dels rànquings


Enric I. Canela

Avui he vist al diari El País dos articles destinats a la universitat i els rànquings. Un és “Sin universidades en la Champions” i l’altre “¿Es cuestión de recursos?: ‘Rankings’ universitarios y productividad”.

El primer article és molt crític amb la universitat de l’Estat. No estic gaire d’acord amb l’anàlisi que fa. Si dels resultats objectius però no de les causes. Està clar que la universitat de l’Estat té molts problemes. Els primers són financers, però la solució dels problemes financers no necessàriament faria incrementar posicions a les universitats. Està clar que les universitats que estan al capdamunt dels rànquings tenen pressupostos que superen el de la UB o la UAB en més de cinc vegades. Els diners expliquen una part.

De totes formes la capacitat de contractar lliurament i pactar salaris és clau per ser productiu. Contractar no es pot perquè hi ha un tal Dr. Montoro, malgrat ser catedràtic enemic públic de la universitat que s’hi oposa. Pactar salaris tampoc perquè els salaris vénen determinats pels diaris oficials.

La política de finançar contractes predoctorals, per fer el doctorat, és clau, al meu entendre la més important. Actualment és un desastre.

La norma tampoc no afavoreix. Prendre decisions implica pactes i consensos que provoquen l’esterilització dels cervells. Si se segueixen els camins ordinaris, l’opinió d’un persona que desconeix un tema pesa igual que la del que la coneix. Aberrant. Hi ha que confonen democràcia i estupidesa, són els que pretenen votar les lleis de Newton i veure si s’apliquen o no. En tenim.

El segon article ens mostra una correlació entre pressupost i producció científica de les universitats espanyoles. Es mostra com la UB és més productiva i que, en general, les catalanes destaquen.

Una conclusió, dels articles del diari, és la importància dels rànquings, que no es mouran del panorama universal. Algunes beques dels països en vies de desenvolupament universitari es concedeixen per anar a universitats ben situades. En aquest moment és la UB l’única ben situada, però el risc de caure és gran. No perquè ho fem pitjor, sinó perquè altres reben uns ajuts que nosaltres no. Res no s’improvisa, cal una política interna concreta i determinada, però també la de l’administració.

Caldrà esperar que la política canviï.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació