Enric I. Canela
No per conegut i esperat les reaccions són menors. El Consell de Ministres ja ha aprovat, avui, el Reial Decret pel qual es modifica el Reial Decret 1393/2007, de 29 d’octubre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments universitaris oficials i el Reial Decret 99/2011, de 28 de gener, pel qual es regulen les ensenyaments oficials de doctorat. No hi diu res que no coneguéssim.
Com era lògic ara vénen les reaccions, duraran tres dies. Cadascú diu i dirà la seva. La meva opinió l’he anat manifestant durant aquests darrers dies i no l’he canviat. Ara, primer, us adreçaré al Comunicat de la Universitat de Barcelona en relació amb el Reial decret d’Ensenyaments Universitaris oficials. La UB, com no pot ser altrament, es posa al costat de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles. Com també sabíem, la Secretaria d’Universitats i Recerca del Govern és favorable al Reial Decret que reforça l’autonomia universitària.
Alguns sindicats pretenen que la comunitat universitària estan en contra per les raons que ells diuen. Mentida, la comunitat no s’ha manifestat. El debat ha estat mínim. Entre altres coses la gent diu: que facin el que vulguin, la misèria en la que vivim fa que la gent passi bastant i vagi una mica més a la seva. O sigui: si algú diu que la comunitat universitària pena… ni cas. No pensa res, cadascú de nosaltres pensa el que vol. És impressionant veure com els periodistes ens interpreten. Ja ni els cito.
Veig dos grans problemes en la reforma. Un és la rigidesa mental del país. Massa gent no entén que poden conviure graus de tres anys i graus de quatre. Més encara, m’agradaria que la mateixa universitat, la meva, fes un grau, per exemple, de Química de tres anys i un altre de quatre anys. És el futur, a veure si se n’assabenten alguns i ho fan. El secretari d’Universitat i Recerca parla de definir àmbits per fer uns graus o altres. No. No ho vaig així. De totes formes confio sempre en el seny del nostre governant. Quan el deixen fa bona feina, el problema és que a vegades no el deixen.
L’altre són els preus. Aquí em posiciono clarament amb els estudiants. No es pot abordar aquest tema sense modificar radicalment el sistema de preus. Pot ser un gran parany. Ahir sortia un estudi (Què paguen els estudiants universitaris) sobre la desmesura dels preus dels graus i màsters. Si els preus fossin més europeus, oblidem Anglaterra, no tindríem una part de la discussió.
Com que ningú s’hi fica, reiteraré dues coses que he dit altres cops. Caldria que el Reial Decret permeté els estudis de cinc anys amb sortida de màsters i que s’implantés el preuniversitari. Sense el preuniversitari els graus de tres anys són un risc. El sistema educatiu espanyol és una catàstrofe i la majoria dels que acaben el batxillerat no estan en condicions de fer un grau de tres anys en condicions.
Amb sort podem intentar fer això quan siguem independents. De moment hem utilitzat l’autonomia per fer un sistema educatiu que arriba a més gent, però que la deixa amb una formació molt més deficient que abans de l’autonomia. No és culpa de l’autonomia, però la contribució catalana al desastre és gran. No ho dic jo, l’informe PISA indica alguna cosa. No només és un problema de diners, és un problema de cervell.
Bé, com que no vull polèmiques amb els meus propers, ho deixo aquí, més endavant en parlarem.
Ara algunes universitats, ja preparades, es llençaran i el curs 2016-2017 tindran graus, altres no. Veurem com evoluciona el sistema.
Estic molt d’acord en que cal separar el debat en dos blocs: a) quin és el model de titulacions que cal adoptar i b) qui i com assumeix el cost dels ensenyaments universitaris? Mesclar a) i b) en un mateix pla pot provocar inconsistència d’arguments.
Josep,
Al meu parer, però, hi ha un punt fonamental. Cada universitat hauria d’assumir la seva pròpia responsabilitat. Els preus de grau i màster poden ser diferents i cal definir un arc. Les universitats els haurien de fixar i el debat s’ha de fer dins de cada universitat que ha d’assumir la decisió.
El model ha de decidir-se, dins del marc genera, a cada universitat.
Les universitats defensen l’autonomia que no volen. Tots igual, no, no potser. O, millor, no ha de ser així.
La virtut de Wert és dir que cada universitat faci el que vulgui. La pilota la té el nostre Govern que hauria de fer una cosa semblant i no tutelar.