Enric I. Canela

Els arguments idiotes adoptats pel conjunt sempre m’han deixat estupefacte. He llegit i escoltat que podrà haver graus de Matemàtiques de tres anys i graus de quatre anys. Quin drama. Una universitat els fa de tres i l’altre de quatre. Espectacular. Ara també passa si traiem el cap per sobre dels Pirineus. Podem agafar un britànic, un italià i un català amb graus de Matemàtiques acabats ben diferents. Més encara, jo vaig estudiar Química, una carrera de cinc anys i ara hi ha químics francesos amb carreres de tres anys i catalans amb carreres de quatre. Estic completament desfet en veure això. Quines estupideses, Déu meu.

Imaginem que jo sóc un empresari de la indústria química del futur. Se’m presenten candidats diversos. Un francès (grau de 3 anys), un escocès (grau de 4 anys), un català (grau de 3 anys), un català (grau de 4 anys), un grec (grau de 4 anys) i un alemany (grau de 4 anys). Com resoldré el problema? Descarto tots els de tres anys i em quedo amb els de quatre? Davant d’aquet greu problema faig una altra cosa, agafo el telèfon, truco a Jean-Claude Juncker i li dic: company, això no pot ser, mira quin problema tinc, hem d’homogeneïtzar Europa. El president europeu pensa que m’hi tornat idiota. Doncs això. El Consell d’Estat espanyol va considerar que això era un drama que trencava el sistema universitari espanyol. A veure si després d’això tots, ben enfadats, han decidit dimitir perquè no els han fet cas i han marxat de vacances a Frejenal de la Sierra i així es perden de vista.

Passa que quan a la gent la tenen engabiada i la deixen lliure no sap moure’s. A mi em passa amb el braç. Se’m va trencar i la feinada que tinc per tal que deixi de ser un braç inútil. Deixeu-me afegir que si jo estigués seleccionant un col·laborador no miraria massa la durada de la carrera, miraria altres coses. Només la miraria si alguna estúpida norma estranya em digués que haig de comptar els crèdits que ha cursat el candidat per saber si el puc tenir o no. Aleshores tots morts. Amb Espanya hem topat. Paciència i a buscar postil·les de La Haia. Els catalans, però, no som capaços de trencar amb la psicologia espanyola. D’acord en què hem de complir les normes, però, si us plau, no us empelteu les neurones. Res, seguidisme. Una abraçada en un hostal de Baeza i ja s’ha acabat pensar.

Si les universitats catalanes fossin lliures, completament lliure, en fixació de preus, elecció de model i selecció d’estudiants les coses serien fàcils, molt fàcils. Quin és el problema? Que només puc escollir el model. Podria seleccionar els estudiants? Sí, però no m’atreveixo. Podria millorar la selecció fent-la en comú amb les altres universitats catalanes? Sí, però des del Govern em fa mandra tocar res. I els preus? Alguna cosa podríem fer, o no? Total que tenim una política de sedació col·lectiva.

En última instància, tenim un model dolent perquè col·lectivament no ens atrevim a fer el que cal fer. Si algú és valent i ho intenta, podrà millorar les coses? Un de sol no ho sé, però amb un cert acord potser si que avançaríem. Tot costa.

Una resposta a “Canvi de model de graus i arguments absurds”

  1. […] i d’accés amb incentius a la reforma. Ja he comentat el que penava en un altre moment (veure Canvi de model de graus i arguments absurds). Mentre que facin un “llibre blanc (o verd) sobre l’aplicació del model de […]

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació