Enric I. Canela
Un article força acurat sobre els parcs científics i tecnològics catalans. Es tracta d’un article de L’Econòmic amb l’il·lustratiu títol Innovació atrapada en el ‘totxo’. Explica molt bé, sense detalls concrets de cada situació. Els parcs estan integrats en la Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya (Xpcat). En són dinou, la majoria dels quals s’han creat en els darrers quinze anys. No us astoreu, dinou. Pocs per a un país tan gran, oi? Resulta que no són molts. Ho diu Carmen Adán, de la Xpcat. Ella refusa que es parli d’excés i recorda que en comparació amb altres països aquí són més petits: “Un 16% dels parcs catalans superen els 100.000 m2 i només el 5%, els 200.000.” Ja es veu l’encert. Hi ha cua per ocupar els espais.
En aquests circumstàncies, després d’haver fet la despesa, cal aprofitar la inversió: salvar-los i fer-los rendibles.
El director general de recerca de la Generalitat, Josep Maria Martorell, pensa que aquestes instal·lacions han estat clau per explicar el salt en la producció científica de Catalunya en els darrers 15 anys. No acabo de veure això, però si la necessitat de fer que aquestes instal·lacions siguin clau de cara al futur.
Esperem que el dia que el Govern tingui diners, quan arribi la independència, es paguin els deutes que mai no havien d’haver existit, els parcs es puguin rescatar. Els parcs mai no podien fer-se càrrec de la inversió. Ho sabien fins i tot les orenetes que ens visiten cada primavera. El tema de les hipoteques de la bombolla immobiliària és conya si ho comparem amb això. Mal de molts, consol de necis.