Enric I. Canela

De fa ja anys està instal·lat en l’inconscient col·lectiu que els greixos saturats són dolents i que hi ha un colesterol bo i un altre dolent. L’altre dia, sense anar més lluny, escoltava, en aquell programa que fan a TV3 sobre receptes de plats, una comentari del presentador que deia un cosa més o menys com: el xai és bo però que no cal abusar-ne perquè té greixos saturats que són dolents per a la salut. La veritat és que trobo força desafortunat traslladar contínuament a l’opinió pública aquest missatge. L’educació sobre alimentació i salut és nefasta, no només és pobre sinó que confon.

Durant anys s’han anat eliminat greixos saturats i s’han incorporat greixos poliinsaturats omega-6. Mal negoci per a la salut. Amb això no pretenc dir, ni de lluny, que els greixos amb àcids grassos omega-6 siguin dolents, però crec un error les campanyes per incorporar-los a la dieta. Avui, però no insistiré en els àcids grassos saturats, escriure sobre el colesterol.

El colesterol és un esteroide insoluble en aigua. És tracta d’una molècula central al nostre metabolisme i molt abundant a les membranes de les nostres cèl·lules. El seu paper a les membranes és mantenir la seva estructura, l’esquelet, ja que sense colesterol les membranes serien excessivament flexibles i permeables.

A partir del colesterol el nostre fetge fabrica sals biliars que s’aboquen al intestí prim i ajuden a la digestió dels greixos. També a partir del colesterol l’organisme sintetitza hormones esteroides (andrògens, estrògens i corticoides) i colecalciferol, la vitamina D.

El cos d’una persona d’uns 75 kg conté aproximadament 36 g de colesterol i diàriament excreta 1 g amb la femta. El compensa “fabricant-ne” uns 750 mg i obtenint-ne de la dieta uns 250 mg (són xifres molt aproximades). El cos controla la síntesi de colesterol. Si se’n pren amb el menjar se sintetitza poc. El colesterol no és bo ni dolent: és necessari. Baixar excessivament el colesterol de l’organisme no només no és bo sinó que és perillós. Alguns estudis indiquen depressions per un colesterol excessivament baix. Avui algú diu colesterol i molta gent corre a amagar-se com si s’hagués citat l’arribada del mitològic Kraken sortint del mar.

El malnom de colesterol dolent es dóna a les lipoproteïnes de baixa densitat (LDL) i el de colesterol bo a les proteïnes d’alta densitat (HDL). Tanmateix cada vegada hi ha més resultats que contradiuen això. De totes formes el món és tossut i alguns grans negocis ho prefereixen així.

En un estudi recent que es titula: Lack of an association or an inverse association between low-density-lipoprotein cholesterol and mortality in the elderly: a systematic review, expliquen que de les dades d’un total de 68.094 persones d’edat avançada és van treure les conclusions següents: “el colesterol LDL-C està inversament associat amb la mortalitat en la majoria de les persones més grans de 60 anys. Aquest resultat no quadra amb la hipòtesi del colesterol (és a dir, que el colesterol, en particular LDL-C, és inherentment aterogènic). Atès que les persones d’edat avançada amb alts nivells de LDL-C viuen tant o més que aquells amb baixa LDL-C, la nostra anàlisi proporciona raons per qüestionar la validesa de la hipòtesi del colesterol. D’altra banda, el nostre estudi proporciona els fonaments per a una re-avaluació de les directrius que recomanen la reducció farmacològica de LDL-C en la gent gran com un component de les estratègies de prevenció de malalties cardiovasculars“. En síntesi les persones amb colesterol dolent elevat moren menys de malalties cardiovasculars.

Per entendre aquests contradiccions cal recordar que les lipoproteïnes de baixa densitat, les LDL, no són totes igual, ni iguals entre diferents individus. Hi ha de diferents mides. Així podem distingir entre LDL-C, és a dir, allò que les analítiques ens donen, i el LDL-P que seria el nombre de partícules. Dues persones amb el mateix LDL-C poden tenir diferents LDL-P perquè llurs partícules seran de diferent mida. Les partícules petites són més denses i poden infiltrar-se bé a gravés de les parets internes de les artèries, mentre que les grans no.

S’ha vist que el LDL-C no és un bon predictor de risc de malaltia cardiovascular, el mentre que LPL-P si que ho és. Les partícules més petites es formen quan la concentració de triglicèrids és més elevada. Els triglicèrids s’eleven molt amb dietes riques amb hidrats de carboni i relativament pobres en greixos. Per altra banda, s’ha vist que dietes riques amb derivats de la llet (formatge i mantega) i més pobres en hidrats de carboni fan que LDL-P disminueixi o sigui que disminueixi el risc d’arteriosclerosi. En un altre estudi es va comprovar que prendre ous diàriament millorava el perfil de les lipoproteïnes disminuint la seva capacitat per formar ateròmers.

De moment, i a manca d’anàlisi rigoroses i segures al voltant de la mida, nombre i distribució de les LDL-C, és un bon consell calcular el valor de la relació TG / HDL-C. És dir, dividir la concentració de triglicèrids per la de “colesterol bo”. Un valor de 2 seria bo, valors per sobre de 3 per pensar-hi i un valor de 4 per córrer. Això ho tenim a l’anàlisi clínica habitual.

Què està passant amb la gent que té una mica més alt del que, erròniament, indiquen els protocols mèdics? Que es recepten estatines i se les prenen. Què fan les estatines? Frenen la síntesis de colesterol? Com ho fan? Inhibeixen un enzim que es diu HMG-CoA reductasa que el que fa és convertir HMG-CoA en mevalonat. Això podria dir poc als no bioquímics, però traduït vol dir que talla la ruta de producció de colesterol. Només això? No, també talla la síntesi de ubiquinona, el coenzim Q10, necessari per a la cadena respiratòria. Resultat: cansament, dolors i afebliment muscular. Més encara, evita la prenilació de les proteïnes, cosa que influeix en el sistema immunològic. Diuen que tot això, dolorós, és un efecte secundari que cal assumir per baixar el colesterol. Tanmateix, cal? Hauríem de parlar molt. Un altre dia parlaré del tema.

La maquinària econòmica està dedicada a vendre estatines, negoci estratosfèric. Potser caldria intentar reduir el seu consum, acabaran donant estatines als nadons. Ho dic així, amb prudència, per a què no em renyin els que en saben.

De totes formes podeu llegir The truth about fat and sugar is finally explained d’un eminent cardiòleg britànic.

Amb tot no em puc estar de donar un consell a algú que tingui el colesterol alt. Que miri la relació TG / HDL-C. Si la té alta que rebaixi molt els hidrats de carboni de la dieta, especialment els simples: res de sucre. Baixaran ràpidament els triglicèrids. Que no s’amoïni pels greixos saturats i que perdi pes. Si les coses no funcionen… de ben segur, però, que funcionaran. Algú coneix algun estudi seriós i ben fet que indiqui que el colesterol elevat provoca més ateromes?

Ah! I que no s’amoïni per l’oli de palma i l’àcid palmític. Aquest és un problema de la premsa.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació