Els obesògens


Enric I. Canela

L’obesitat és un problema prevalent a la nostra societat i les seves causes són diverses. De totes formes, és indubtable que si una persona deixa de menjar s’aprima. Si una persona consumeix més energia de la que incorpora dels aliments, s’aprimarà, mentre que si ingereix més de la que gasta, s’engreixarà. Aquest enunciat és molt senzill de fer, però entendre tots els mecanismes que ho expliquen és molt difícil. De fet, a hores d’ara ens queden moltes coses per descobrir.

A l’hora de parlar de l’evolució del pes de les persones, s’ha de recordar que dues persones que es comportin igual poden diferir progressivament en el pes. No tots responem igual davant la ingesta d’aliment i de la despesa energètica.

Intentaré posar un exemple. Imaginem dos habitatges idèntics en aparença. Un, dins de les parets, té unes capes invisibles de material aïllant i l’altre no. El visitant no percebrà cap diferència. Cap dubte en què la casa que està aïllada tindrà una despesa d’energia menor per mantenir una determinada temperatura.

Els nostres organismes tenen mecanismes amagats que ens fan tenir diferent metabolisme energètic. Tanmateix, no parlaré d’això sinó de factors externs que són capaços d’alterar aquests mecanismes. No només d’alterar els nostres mecanismes, sinó que també els dels nostres descendents.

Hi ha una sèrie de productes químics que quan ens exposem a ells afavoreixen l’obesitat; els denominem obesògens, una paraula que vol dir generadors d’obesitat. Així, si dues persones de la mateixa tipologia mengen i fan les mateixes activitats i una està exposada a una substància obesògena i l’altra no, la que està exposada acumularà més greix que l’altra. Un obesogen és un disruptor endocrí que afavoreix la formació i el creixement dels adipòcits.

Així, els obesògens són substàncies que faran que l’organisme d’un individu aprofiti més el que menja per acumular-lo en forma de greix. Amb el que he comentat fins ara, podríem pensar que mentre estem en contacte amb l’obesogen, acumulem greix i que si deixem de tenir-ne contacte ho deixem de fer.

La cosa no és tan simple. L’obesogen sovint provoca canvis que perduren tota la vida i fins i tot més enllà de la nostra vida. La substància obesògena fa que els nostres gens es modifiquin, provoquen canvis epigenètics, i que aquests gens probablement els mantinguem modificats tota la vida.

Més encara, sovint, els canvis epigenètics es transmetin de pares a fills. Es diu que l’obesitat és hereditària. Cert, en molts casos ho és. No només aquella obesitat que els nostres pares porten incorporada en els gens i que la van rebre d’algun dels nostres avis, també aquella que és el fruit dels nostres hàbits o accidents.

Sentim sovint que durant l’embaràs la mare no ha de prendre determinades coses, com ara l’alcohol. A vegades ens referim a la vida prèvia de la mare, però no en diem res de la del pare. Molt menys ho fem amb la dels avis.

Una persona, home o dona, exposat a determinats productes químics, pot veure modificat el seu metabolisme per alteració dels seus gens. També les cèl·lules germinals es poden veure afectades. Un teòric descendent podria rebre les conseqüències dels canvis en les cèl·lules del pare o de la mare.

Molts comportaments allunyats de la gestació, per part de pares o fins i tot àvies, poden afectar un nadó.

En una mare gestant els efectes poden anar més enllà, determinades substàncies, a més d’afectar l’embrió en si mateix, poden alterar les cèl·lules germinals d’aquest embrió, és a dir aquelles que afectaran al net o neta de l’embarassada.

Una conclusió és que la predisposició a l’obesitat pot ser prenatal, sovint derivada del comportament de la mare, però també del pare o avis.

Tot i que es coneix molt, s’està investigant quins serien els principals disruptors endocrins que alteren el nostre metabolisme energètic, els obesògens, als que ens exposem esporàdicament o de forma contínua. La majoria són substàncies que afegim als productes d’ús o consum diari. Alguns són additius alimentosos com els xarops rics en fructosa, els sucres no metabolitzables i el glutamat monosòdic (MSG).

És ben conegut que els xarops s’empren com a edulcorants, mentre que el MSG és un additiu universal que confereix als aliments el tan apreciat gust umami. És un potenciador dels sabor que s’empra de forma quasi universal (E621). Només cal veure amb quines ganes els nens es mengen els aperitius rics en aquest producte. Hi ha altres glutamats amb les referències E622, E623, E624 i E625, tots ells potenciadors del sabor.

Els obesògens que ingerim no són només els additius alimentosos. Alguns són productes que s’utilitzen en diferents punts de la cadena alimentària, ja sigui com a pesticides, biocides, conservants o material dels envasos o embolcalls. Per exemple, netejar l’habitacle de les gallines podria deixar algun residu que ens arribaria. Segurament tothom ha sentit parlar dels plàstics de les ampolles d’aigua. Hi ha controvèrsia sobre quantitats i marges d’exposició. Cap dubte que hi ha un risc més gran per al nostre metabolisme si s’utilitza una ampolla de plàstic que una de vidre.

També hem de pensar en productes que es fan servir com a desinfectants bucals en els dentifricis o en els col·lutoris.

La cosmètica o els productes de llar també en contenen, però parlar d’això em portaria molt més enllà del que pretenia.

No es tracta de convertir-se en un fanàtic, però cert és que hauríem de prestar atenció als nostres hàbits i informar-nos millor sobre costums saludables. Per exemple, segur que sabem que una ampolla de plàstic és quelcom que caldria evitar pel bé del planeta, però sovint no recordem que podria ser que afectes més profundament del que pensem la salut

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació