Enric I. Canela
Diumenge, a L’Econòmic, vaig publicar l’article La universitat, en risc. A l’article em centro en la recent compareixença del fa poc estrenat ministre d’Universitats, el Prof. Manuel Castells. Ja avanço el gran respecte que tinc a la intel·ligència i preparació del ministre. No passa sovint que, a banda del respecte polític que es pugui tenir a un ministre, cosa no massa freqüent, es respecti la categoria intel·lectual i es tingui confiança en el seu saber fer a l’entorn.
Es dona la feliç coincidència que Manuel Castells, sap que és la universitat, és un investigador que ha voltat per moltes universitats, és un magnífic sociòleg, i sap com es comporten els col·lectius. Li podem sumar prudència i experiència.
Vaig escoltar la seva intervenció a la Comissió de Ciència i Innovació del Congrés dels Diputats. Em va semblar esplèndida.
Els problemes que toca a tota la seva intervenció són reals i estan ben enunciats. Em va agradar la consciència del ministre al delimitar les seves competència i capacitat d’actuació. No va anar més enllà del que podia anar. Les universitats i comunitats autònomes tenen àmplies competències i aquestes darreres són les que paguen. Malgrat això el ministre hi pot fer molt. Ho vol intentar.
El que desenvolupo, finalment, és qui pagarà la solució a coses que no es poden sostenir més, que són una estafa i una explotació, parlo del professorat associat, o d’uns preus de matrícula que es volen rebaixar sense els recursos. Equació sense solució.