Enric I. Canela

En el meu darrer escrit (Micronutrients i infeccions agudes de les vies respiratòries) vaig fer referència a reduir l’estrès oxidatiu de l’organisme. Recordava la necessitat de mantenir l’equilibri tot evitant el dany que causen les espècies reactives. Las espècies reactives són consubstancials amb la vida aeròbia. La interacció amb l’oxigen quan respirem genera les ROS, les espècies d’oxigen reactiu (no espècies reactives d’oxigen). Aquesta és la principal font del nostre organisme. Aquestes espècies d’oxigen reactiu interaccionaran amb altres molècules de la cèl·lula i patiran diferents transformacions per donar lloc a altres espècies reactives, algunes molt reactives, és a dir perilloses, i altres menys que seran pràcticament innòcues. L’organisme té un conjunt de mecanismes per anul·lar aquestes espècies reactives. Ho fa amb molècules que denominem antioxidants. La reacció d’un antioxidant i una espècie reactiva acostuma a eliminar-la. El sistema de captura d’espècies reactives no és completament eficaç i no aconseguim eliminar-ne el 100% i les que segueixen actives poden interaccionar amb algunes molècules vitals del nostre organisme, com són les proteïnes, els lípids de membrana o el DNA. La interacció amb el DNA podria causar mutacions i aquestes conduir al càncer. Sortosament també tenim mecanismes de reparació. Tampoc això és perfecte i alguns dels danys no són revertits. Sempre domina lleugerament el dany respecte a la reparació o eliminació de la molècula danyada. L’alteració de les proteïnes i els lípids també pot produint danys de consideració. És obvi que sempre guanyen les espècies reactives, però el nostre organisme fa per endarrerir aquest dany. El dany, però, és acumulatiu i nosaltres anem envellint i morim. L’oxigen ens fa mortals.

Les espècies reactives no són sempre dolentes. També hi juguen un paper essencial a les nostres vides. Per exemple, el monòxid de nitrogen (NO, òxid nítric) és un senyalitzador que activa diferents processos. Així, per exemple, és un vasodilatador que, entre altres coses està implicat en la tensió arterial o l’erecció del penis. També està implicat en el suïcidi de les cèl·lules. O, per exemple, els fagòcits, uns glòbuls blancs que capturen els bacteris per matar-los, produeixen una espècie de clor reactiu, l’hipoclorit, que coneixem com a lleixiu. Els nostre glòbuls blancs maten amb lleixiu, curiós, no?

Les espècies reactives no només les generem nosaltres, a vegades el nostre comportament provoca l’entrada de moltes espècies d’oxigen o de nitrogen reactius nocives. Penseu en la quantitat de espècies reactives que hi ha en el fum del tabac, o en el d’una barbacoa, o, pitjor, circulant per un carrer amb trànsit. Un ciutadà de Barcelona pateix un bombardeig molt més intens d’aquestes espècies químiques nocives que un de Besalú. Quan més aire inspirem, més espècies ingressaran en els nostres pulmons. Gens recomanable sortir a córrer per un carrer on hi ha molt trànsit. L’ozó a l’atmosfera també ens danya. Seure al costat d’una fotocopiadora tampoc és bona idea, ja que generen ozó. Si ensumeu quan funciona, notareu l’olor característica.

Els greixos insaturats s’oxiden amb facilitat. Es olis es mantenen sempre en ampolles de color fosc per evitar l’oxidació, la formació de peròxids. Els olis vegetals insaturats es poden fer servir poques vegades perquè es van deteriorant, una part d’aquest deteriorament és per oxidació. Es formen peròxids nocius. Un oli antic ja ha incrementat els peròxids i comença a ser poc saludable. Els olis verges són rics en una substància que evita que això passi durant un temps, fins que s’exhaureix. Es tracta de la vitamina E. Si l’oli no és verge també en podria tenir, afegit.

Un experiment que segur haureu fet. Proveu de deixar un tall de pernil ibèric en contacte amb l’aire. Veureu que al poc temps el greix grogueja. Agafa un gust característic i no gaire agradable. S’ha enrancit. Químicament, s’ha oxidat.

Les nostres cèl·lules tenen àcids grassos, els mateixos i altres similars als que trobarem als olis i al pernil. Les membranes de les cèl·lules tenen, entre altres coses, uns derivats del greixos, els fosfolípids, i colesterol, la qual cosa les fa flexibles i impermeables als fluids circulants. Aquestes molècules es poden oxidar.

El sistema circulatori és un lloc on hi ha molta oxidació, circulen moltes substàncies i cèl·lules, i espècies reactives. Entre les substàncies circulants estan les lipoproteïnes que porten el colesterol. Quan aquestes lipoproteïnes s’oxiden comença un procés, molt complicat, que acaba amb uns dipòsits a les artèries, que tots coneixem com aterosclerosi. Les espècies reactives circulants són la principal causa d’aquest dany. Per prevenir-ho, la sang conté una bateria d’antioxidants. Els principals, per aquest ordre, són l’albúmina, l’àcid úric i l’àcid ascòrbic o vitamina C. Aquestes lipoproteïnes, en unes persones s’oxiden més i es dipositen a les artèries i en altres no tant i això depèn de molts factors, però d’aquest tema ja parlaré un altre dia.

El que si comentaré és que hi ha una altra arma de defensa amagada. A l’interior de les membranes i de les lipoproteïnes s’introdueixen unes molècules reductores, antioxidants. Aquestes molècules es coneixen conjuntament amb el nom de vitamina E, la substància que hi ha a l’oli per protegir-lo de l’oxidació. Els nom d’aquestes molècules són tocoferols i tocotrienols. Hi ha 4 de cada, tot i que els més abundants són el tocoferol α i el tocoferol γ. Aquestes molècules són liposolubles, no es barregen amb l’aigua, i poden situar-se en la zona on estan els àcids grassos i greixos. La seva funció és evitar que s’oxidin, que formin peròxids. Quan una molècula de vitamina E evita que s’oxidi un àcid gras o alguna altra molècula, s’oxida ella. És a dir, s’inactiva la vitamina E. La vitamina E inactivada es perdria, però tenim mecanismes de recuperació relativament eficaces. El principal sembla que és la vitamina C. Gràcies a la vitamina C podem recuperar i conservar la vitamina E. Tot el sistema de defensa està encadenat i si manca una baula, falla tot.

La vitamina E és un conjunt de substàncies essencials, nosaltres no les podem sintetitzar i les hem d’ingerir. Està descrit que és molt rar que tinguem mancança d’aquestes substàncies. De totes formes, com passa amb la majoria dels micronutrients, no tenim una valoració excessivament fiable de la quantitat que requerim i la forma de saber-ho no és la clàssica anàlisi clínica.

Les principals fonts de vitamina E són els olis vegetals, l’alvocat i els fruits secs i llavors. Les pipes de gira-sol són molt riques en vitamina E. També les margarines o les pastes d’untar extretes de fruits secs. L’oli d’oliva no és dels que té més quantitat. En algunes dietes els aliments rics en vitamina E no són massa abundants, per això jo dubto que sigui rara la insuficiència de la vitamina E. Efectivament, si que són rars els casos de dèficit molt grans. Donarien lloc a desordres mentals molt greus ja que es produiria una desmielinització. Possiblement hi ha carències, que tenen les seves conseqüències, però no en som conscients.

Anem una altra vegada al torrent sanguini. Allà hi ha cèl·lules que circulen. Unes d’elles són els glòbuls blancs o leucòcits. Llur funció és immunitària. Serveixen per combatre les infeccions. Hi ha evidències científiques que ens indiquen que la deficiència de vitamina E disminueix la resposta immunitària. La llàstima és que molts experiments estan fets amb animals, però probablement són perfectament extrapolables. Hi ha alguns experiments fets amb persones d’edat avançada i bona salut en els que es demostra que els suplements de vitamina E milloren alguns paràmetres del sistema immune. El mecanisme d’acció es basaria en què la vitamina E evitaria que es deterioressin les membranes dels leucòcits. En fer-se malbé, es deteriora la seva capacitat de senyalització i no poden “avisar” altres cèl·lules de la necessitat de socors.

A partir del 60 anys, de mitjana, la immunosenescència comença a manifestar-se. Òbviament, hi ha diferències molt grans entre persones. És molt possible que les persones grans arrosseguin un dèficit de vitamina E. Podríem especular, de fet ho faré, que els dèficits d’alguns micronutrients participen en aquest deteriorament. Concretament la vitamina C, la vitamina E, la vitamina D i el zinc. Hi ha diferents articles sobre això.

Jo no soc gens partidari de suplements de vitamina E, ja que és un producte altament oxidable i podria, ella mateixa afavorir efectes nocius, però, fins on conec, dosis de 400 UI diàries no sembla que tinguin cap efecte perjudicial, mentre que es demostra una millor resposta del sistema immune en persones grans. No sé si seria aconsellable, però amb persones relativament joves. Adquirir vitamina E no seria difícil amb una dieta rica en oli vegetal i fruits secs. Recordaré que ambdues coses formen part de la dieta mediterrània. Forma fàcil, un alvocat i un grapat de pipes de gira-sol sense sal. I oli d’oliva, és clar.

També cal tenir present que persones joves, sense que es pugui parlar d’immunosenescència, tenen sistemes immunològics febles. Podria ser que aquestes persones haguessin de fer una reflexió sobre la seva micronutrició.

Us haureu adonat de la relació que pot tenir el que he comentat amb la possibilitat de ser contagiat amb símptomes per SARS-CoV-2, entre altres microbis.

2 respostes a “La vitamina E defensa el sistema immune”

  1. a 08 maig 2020 a les 8:57 Xavier F. Georges

    Un repàs molt interessant sobre el tema.
    Fa anys vaig llegir alguns articles sobre vitamina E, en els quals també es comentava la posible inconveniencia de les megadosis, especialmente de la forma alfa, que és la comercialitzada farmacèuticament. En canvi s’aconsellava la forma gamma o els seus parents, els tocotrienols.
    Imagino que la funció vitamínica deu ser diferent de la purament antioxidant, que és la suposadament protectora, no?

  2. a 08 maig 2020 a les 7:51 Enric I. Canela

    Moltes gràcies. Pel que conec, de les formes que coneixem, sembla que la forma gamma seria capaç d’eliminar espècies de nitrogen reactiu, cosa que l’alfa no faria.Jo crec que qualsevol d’aquestes formes s’oxida amb facilitat i prendre massa és un risc. Els tocotrienols es mourien millor per la membrana. Amb tot, no he vist resultats que m’hagin convençut del tot.
    Tampoc he vist un paper diferent del d’eliminar espècies reactives.
    La recerca en aquest camp té pocs finançadors i no s’hi dediquen massa recursos. Una pena.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació