Enric I. Canela

No discutiré que la situació d’increment dels contagis del SARS-CoV-2 és greu i això em fa estar amoïnat, especialment pel desgavell de la gestió que ha estat fent el Govern fins ara. Pressuposar que no hi hauria cap brot era absurd, creure que arribaríem de seguida a una situació greu també. Havia d’arribar una segona onada, però esperàvem que fos a la tardor i menys greu. Jo opinió que el que està passant no és cap segona onada, són retrucs, alguns rebrots de la primera que cal controlar però sense alarmar-se.

Evidentment, la condició per reduir el risc dels retrucs era fer un seguiment adequat dels contagis i dels seus contactes. La represa de tot tipus d’activitats, laborals i d’oci, auguraven contagis ja que el virus estava, i està, encara circulant. La circulació asimptomàtica no estava ni determinada ni controlada. Avui tampoc ho està encara que ja intuïm on som.

Les coses no s’han fet gens bé. Les dades subministrades per l’Institut de Salut Pública Carlos III ens indiquen que, a Catalunya, per cada persona amb símptomes, en el 75,1% dels casos no s’ha identificat cap contacte. La feina de rastreig un desastre. Aquestes dades contrasten amb les d’Aragó, que també està patint la crisi, on només en el 24% dels casos no s’ha identificat cap contacte. A Madrid un 26%. També em sembla que si miro la incidència del virus en les diferents comunitats autònomes (dades del 17 de juliol), Catalunya no és la que presenta pitjors dades, tot i que no discuteixo que localment si que puguin donar-se aquestes condicions de més risc. Més hospitalitzacions, ingressos a la UCI i morts a Madrid que a Catalunya. De cap manera això indica que les coses no vagin malament.

No seguiré criticant la gestió feta fins ara, trobareu crítiques i moltes, fetes per amics i enemics, la unanimitat al respecte és gran. Sortosament han posat al capdavant del sistema operatiu de salut a una persona altament qualificada com és Josep Maria Argimon.

En aquest escrit m’interessa molt més reflexionar sobre com caldria abordar el problema. Una opció és tancar a tothom a casa, i si pot ser, cada membre de la família en una habitació diferent, tres setmanes. Els que sobrevisquin podran sortir, però res no garanteix que el contacte amb algun ésser d’un altra contrada, segurament humà, no li encomani la malaltia. Òbviament, l’economia no resistiria i caldria menjar arrels o depredar mascotes. Ja es veu que no hauria de ser la línia a seguir. Cal, però, tenir present que algunes “intel·ligents” decisions ens porten per aquesta via.

Una altra, més raonable, és determinar les condicions de transmissió del virus i reduir la seva incidència. Cap dubte que el distanciament és la forma més efectiva de reduir la transmissió entres persones, però, com es viu, com es fan les coses, com es mantenen els negocis sense alguna proximitat?

Mai no podrem tenir la certesa del 100% sobre cap de les hipòtesis que formulem i ens haurem de basar en els principis de la lògica, que, a la vegada, es basen en la ciència, entre elles, sovint oblidada, la física. Els models d’expansió de les malalties estan clarament basats en una sèrie de paràmetres, la majoria, condicions fixades per l’investigador. Recordo haver estudiat i posat com exemple a classe els models de propagació de la gonorrea. Les constants que fèiem servir tenien un elevat grau d’incertesa. Cal que digui que d’epidemiologia no en sé res i que parlo de models matemàtics. Cal saber molt bé estimar els paràmetres, calcular el seu grau d’incertesa i, sobretot, com podem modificar-los.

Tot això em permet comentar que molts titulars sobre com es propaga el virus serveixen de base per dictaminar autèntiques estupideses, que no afecten a la propagació del virus i si a la vida social i econòmica del país.

Tot i que sigui cert que el virus es propaga per l’aire o, molt més correcte, per aerosols que, en aquest cas, serien virus en gotes, líquids, suspeses a l’aire, i que en determinades condicions l’aerosol viatja lluny, caldria saber que vol dir lluny i que vol dir determinades condicions. Ens queda un altre cosa per comentar, la càrrega vírica.

Seria raonable limitar la capacitat dels ascensors? Sí, tret que induíssim un corrent d’aire que entrés pel terra i sortís pel sostre. No ho proposo. Per què els avions no apliquen restriccions? L’aire d’un avio és renova 1 vegada cada 2 o 3 minuts i a més l’aire nou està completament desinfectat. A més, es netegen els avions i es controlen els passatges. Avui mateix viatjava en un autobús de línia interurbana. Tal com estava organitzat no crec haver estat en risc de contagi, això si, l’aire condicionat m’ha fet passar fred.

Ja pressuposareu que quan bufa la tramuntana pel nord-est català cap virus es resisteix a viatjar i dispersar-se lluny de nosaltres. La càrrega vírica no podrà provocar cap infecció. Sense pensar en aquests vents, els corrents d’aire dispersen el virus i redueixen molt la càrrega vírica. Podem pensar en locals i espectacles completament segurs, però també, pensant en el futur, en unes condicions de seguretat exigibles. No seria raonable pensar en fluxos d’aire i recanvi en els locals tancats? El que dic val tant per a locals d’oci com per a gimnasos. La qüestió no és tant l’activitat com les condicions de ventilació. A mi em sembla que si dues persones volen intercanviar fluids (i algun virus), ho podran fer tant en un local d’oci com sota un fanal.

Si mirem on s’han produït els contagis no familiars, l’origen dels contagis, veurem que són situacions i espais molt concrets. Al final, però, el contagi ens porta a l’àmbit familiar.

Un fet que em crida l’atenció és que es digui que alguna cosa ha canviat perquè el nombre d’asimptomàtics és més elevat i l’edat mitjana dels contagiats menor. No ha canviat res. Fa unes setmanes ningú no feia proves a la gent asimptomàtica, normalment més joves. Ningú dubti que si fessin una prova a tots els habitants de Barcelona, el nombre de contagiats seria espectacular. De fet, intueixo que si representem el nombre de PCR davant els casos detectats obtindrem una corba característica, una hipèrbola equilàtera. Els paràmetres de la hipèrbola ens dirien com es comporten els contagis en el nostre sistema, que seria independent de la salut de la població. El que no tindria res a veure és el nombre d’hospitalitzats, d’ingressats a les UCI o morts. Això sí dependria de la salut de la població.

No estic dient que les “retrobades” i una mala gestió d’espais hagin fet créixer els contagis, simplement, la situació ha de ser controlada però és menys greu del que la comunicació oficial i no oficial ens ha fet creure. Nefasta forma de comunicar. M’agrada molt més Fernando Simón comunicant que els nostres responsables.

Al meu entendre, l’estratègia hauria de ser trobar l’equilibri que portés a un nombre d’hospitalitzacions i d’altes igual, cosa que a mig termini conduiria a alguna cosa similar a la immunitat del grup susceptible de generar anticossos. Recordem que la majoria de la població conviurà amb el virus i s’infectarà, sense agafar la COVID-19. Les dades publicades em fan pensar que el 80% com a mínim de la població estarà dins d’aquest grup. També em sembla que el grup no serà estable i que segons l’estat de salut global dels individus entraran i sortiran membres.

No es pot pretendre altra cosa que trobar un flux acceptable d’entrada i sortida dels hospitals i adequar el nostre sistema sanitari és la millor opció.

A curt termini, reduir el flux vol dir mesures de reducció de la càrrega vírica en els entorns de treball i oci. No veig altra forma que evitar aquests espais o obligar a unes estrictes mesures sanitaris, com passa amb els avions. En espais tancats no perfectament ventilats, si s’hauria de portar sempre una mascareta, però no quirúrgica, un de tipus N95 (codi EUA) o KN95 (codi Xina), les denominades FFP2. Les quirúrgiques serveixen per evitar emetre escopinades, però no filtren aerosols.

De totes formes, a l’exterior la probabilitat de contagiar-se amb un aerosol és similar a la de què et caigui al cap un tros de ferralla de l’espai. Mai no serà zero. En general, gairebé ningú no s’atreveix a dir-ho amb claredat, però ho deixen entreveure Airborne Transmission of SARS-CoV-2Theoretical Considerations and Available Evidence. Si que hi ha hagut personal altament qualificat que ho ha dit, el cap de malalties infeccioses de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Benito Almirante. Va dir que la decisió de portar la mascareta és política i, més o menys, que en espais oberts i en moviment no serveix per a res. Ara, si així alguns polítics es queden satisfets perquè pensen que fa alguna cosa útil…

L’altra cosa, m’he referit sovint, és enfortir el sistema immune per passar a formar part del grup dels que entren en contacte amb el virus i no agafen la COVID-19. Cada dia més especialistes demanen seguir aquesta via. Crec que no abordar seriosament el tema de la immunitat basada en la nutrició és un error gravíssim, de cretinisme supí, és jugar amb la salut del país i amb la seva economia.

A banda de mesures socials i de disseny d’espais i ventilació, caldria potenciar la ingesta de vitamina D, especialment, amb altres micronutrients. Alerta, no tenim molt de temps per rebre la segona onada.

Seguiré escrivint sobre el tema amb noves dades.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació