Enric I. Canela

No faré cap revisió exhaustiva de la informació que anem tenint sobre el comportament del SARS-CoV-2 i la situació sociosanitària que patim a Catalunya. El meu objectiu en aquest escrit n’és un altre. Si que, però, com a introducció uns pocs comentaris.

En un article de fa uns dies que vol analitzar per què a Espanya s’han disparat els casos de COVID-19 però no la mortalitat, Alberto García-Basteiro, investigador ISGlobal, diu, entre altres coses que “sembla que l’ús de les mascaretes a l’aire lliure potser que tingui menys impacte de l’esperat”. Qui ho esperava?

Un altre article recent diu que el contagi col·lectiu en un autobús de Xina confirma que el virus es transmet per l’aire. Hi havia una persona infectada i l’aire no es renovava, senzillament es refrigerava. El contagiats van ser 24 dels 68 que hi viatjaven a l’autobús. Les persones que estaven a portes i finestres no es van contagiar. La ventilació!

Sembla que la tossuda realitat apunta a què les mascaretes a l’aire lliure no serveixen per a res. M’atreveixo a dir que els distanciaments de les taules a les terrasses dels bars no fan altre cosa que ensorrar l’economia dels afectats. Altra cosa és si tots beuen del mateix got, però això no té a veure amb la distància,

L’article Crise de la Covid-19: la tyrannie du risque zero acaba amb el paràgraf: Ce qu’on attend des dirigeants en démocratie, ce n’est pas de céder à l’hystérie du risque zéro, qui s’apparente à l’univers carcéral mortifère d’Howard Hughes, mais de nous proposer à large discussion démocratique quel risque est acceptable, et sous quelles modalités ? Le risque ne disparaîtra jamais : il s’agit à présent de vivre avec, de l’accepter et de le défier, avant que lui-même ne se joue de nous.

Fa uns dies The Harvard T.H. Chan School of Public Health va publicar: “Guía en 5 pasos para medir la tasa de renovación de aire en aules“. La preocupació de tots els que han aprés a aplicar la lògica sobre les dades existents està en la ventilació. La ventilació cal mesurar-la correctament i aquest article ens explica com. Fer-ho en tots els locals i homologar-los ens donaria seguretat: a usuaris i prestadors de serveis. Potser els governs haurien de treballar aquesta línia.

Llegia en algun lloc, no recordo quin, un comentari que deia que si podies olorar el fum del tabac, el local no està prou ben ventilat. Podria ser, però no es pot inferir que l’olor impliqui contagi. Pràcticament tothom ha sentit parlar de l’àcid sulfhídric i si no el coneix, li recordaré que és una substància que fa una forta olor a ous podrits, bombes fètides. Doncs bé, aquest àcid és un gas tòxic, més que l’àcid cianhídric, que es feia servir a les cambres de gas a les execucions. Si un sent l’olor, que no pateixi, la concentració que som capaços d’olorar és innòcua. Si olorem cianhídric, olor a ametlles amargues, fugim, estem amb risc. Fa molta menys olor. El problema sempre és de concentració. Detectar el virus a 15 m de l’emissor és probable, que la càrrega vírica ens afecti, pràcticament nul·la. Això si, podem agafar el virus introduir-lo en una cèl·lula i veure que és viable. D’això a la infecció…

Com ja he posat de manifest alguna vegada, jo no crec que s’erradiqui el SARS-CoV-2 i, per tant la COVID-19 serà una malaltia endèmica, com ho són la grip i ho són els diversos tipus de refredat.

El que hem de fer és aprendre a conviure amb un nou patogen infectant la població. No només és això. Parlant d’economia, algú deia que la situació creada per aquest virus és conjuntural, que passarà i tornarem a una certa normalitat. Jo no ho veig així. Aquesta pandèmia ens ha de fer veure dues coses: 1) que el SARS-CoV-2 seguirà amb nosaltres, i 2) que poden venir altres virus que amb letalitats i capacitats de contagi diferents, més o menys perillosos. Tot això ens ha de fer organitzar de manera diferent sense caure en la “tirania del risc zero” que sembla que formi part del llibre d’oracions dels nostres dirigents.

No soc de cap manera anti-vacunes, però no tinc massa fe en les que es puguin obtenir contra aquest virus siguin la solució, encara que podran reduir la seva incidència. Tant de bo m’equivoqui, però si la vacunació es similar a la de la grip, seguirem tenint un problema, menor, però un problema. Molts passaran la malaltia i alguns moriran, com passa amb la grip.

Per altra banda hem de ser conscients que moltes persones grans o menys grans tenen la síndrome de fragilitat i són immunosenescents no respondran del tot bé a la vacuna i seguiran sent relativament vulnerables. Segueixo escoltant i veient campanyes de prevenció basades en l’aïllament de l’individu i la neteja de mans, mentre que no en veig encara cap que procuri per la immunoresistència de l’individu. A banda d’evitar comportaments de risc, la millor manera de protegir-se i protegir la col·lectivitat és tenir un sistema de defenses potent.

Malauradament el sistema immune, en nostre sistema de defensa interna, és complex. Jo no en sé prou, però si que hi ha coses senzilles que convé divulgar.

La primera cosa que convé saber és que l’envelliment està associat a tot un seguit de canvis en el sistema immune de l’individu. Aquests canvis es tradueixen en una desregulació del sistema immune, cosa que comporta una capacitat de resposta menor, tant la resposta innata com l’adquirida i també la seva coordinació. Aquesta menor capacitat de resposta del sistema immune comporta més malalties, càncers, infeccions, immunodeficiències i, en última instància, més mortalitat.

L’envelliment del sistema immune té a veure amb el del tim i hi ha teràpies experimentals de millora. Possiblement en uns anys veiem la seva aplicació. Tot i que aquests canvis estan associats a l’envelliment, no necessàriament ho estan a l’edat cronològica. El sistema immune té una edat pròpia, que pot ser més alta o més baixa que la cronològica.

Sembla que hi ha tota una bateria d’indicadors, paràmetres clínics, que ens permetrien conèixer aquesta edat del sistema immune. Són canvis en la fórmula de les cèl·lules blanques de la sang i la concentració d’algunes quimiocines. Tot això, encara que no forma part dels protocols habituals de les anàlisis clíniques, podrien ser incorporats juntament amb la determinació de la concentració d’algunes vitamines i minerals. Seria bo determinar bé quins són els perfils més vulnerables. Ni l’edat per sé ni una sola malaltia crònica podrien donar-nos una explicació suficient. S’estan fent milers de PCR. Podrien acompanyar-se d’altres determinacions clíniques que ens donarien informació més completa. Seria car, però mai tant com tancar l’economia del país.

Recordaré que moltes persones, especialment quan superen la meitat de la vida, tenen tendència a menjar menys i a tenir una dieta pobre en micronutrients. Els canvis dietètics, especialment en la micronutrició, són essencials per mantenir un sistema immune jove.

Reivindico polítiques actives en la prevenció, que vagin més enllà de les prohibicions sense base científica sòlida.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació