Enric I. Canela

La vitamina K és poc coneguda, no surt a les anàlisi clíniques habituals, ni tampoc s’acostuma a recomanar gaire la seva suplementació. Segurament una de les principals raons és que el seu dèficit, tret que no sigui molt greu, passa desapercebut malgrat estar relacionat amb molts desordres fisiològics. De vegades, en fer un diagnòstic, no és té en compte que la seva mancança pot haver contribuït a la malaltia. A les anàlisis clíniques hi ha un paràmetre denominat “temps de protrombina” que si surt alterat podria ser per una concentració baixa de vitamina K.

La vitamina K s’associa amb la coagulació. El seu nom deriva de la paraula Koagulation, coagulació en alemany. Fins no fa gaire es pensava que tenia només una funció, intervenir en la coagulació de la sang. Avui sabem que té moltes altres.

Això no obstant, podrien resumir el paper funcional de la vitamina K en un de sol, comú o resum de tots ells. Algunes proteïnes del nostre organisme no poden funcionar si no s’activen. Entre elles hi ha algunes que per activar-se requereixen unir un ió calci (Ca2+) a llur molècula. Per poder-ho fer primer han de modificar llur estructura. Aquestes proteïnes tenen un aminoàcid en la seva seqüència destinat a atrapar el Ca2+, un glutamat. El glutamat té una branca formada per un grup carboxil que té afinitat per unir l’ió Ca2+, però per poder-lo atrapar requereix que el dotem d’una altra branca, un altre carboxil. Les dues branques faran de “pinces” que lligaran el Ca2+. Per afegir aquesta branca l’enzim que ho fa, la γ-glutamilcarboxilasa, necessita vitamina K. Un cop dotada d’aquestes “pinces” gràcies a la vitamina K, podrà unir el Ca2+ i aleshores la proteïna s’haurà tornat activa.

Podem concloure que totes les funcions de la vitamina K consisteixen en fer que alguna proteïna que requereix calci, l’uneixi i s’activi. Un exemple, segurament el més conegut, és el de la trombina. La trombina és forma a partir de la protrombina. La transformació de protrombina en trombina la fa un enzim que requereix calci. Aquest enzim quan té el Ca2+ unit talla un tros de la protrombina. Aleshores tenim la trombina que és activa i pot convertir el fibrinogen en fibrina, essencial per formar els coàguls de sang. Moles anàlisis de sang ens mostren aquests paràmetres.

Parlar de vitamina K és, en certa manera, una simplificació. A la natura trobem diverses formes de vitamina K, vitàmers, una que es troba als vegetals és la K1 o fil·loquinona, les altres les K2 o menaquinones, ja que hi ha diverses menaquinones (MK-4, MK-5, MK-6, MK-7, MK-8, MK-9, i MK-10, on el nombre indica la llargada de la molècula). Les menaquinones són bacterianes i animals. El nostre organisme a partir de la fil·loquinona o de les menaquinones MK-5, MK-6, MK-7, MK-8, MK-9, i MK-10 forma MK-4.

Avui sabem que la vitamina K1 actua al fetge, mentre que la vitamina K2 ho fa a la resta de l’organisme. Encara que no hi ha dades concloents, probablement la majoria de la gent té suficient vitàmer K1, però té dèficit o està al límit del vitàmer K2.

Al fetge, el vitàmer K1 permet que els factors de coagulació, una sèrie de proteïnes implicades en la cascada de coagulació, siguin actius, mentre que el vitàmer K2 serà necessari per activar la protrombina allà on sigui necessària la coagulació. La trombina (activa) augmentarà i provocarà la formació de fibrina i del trombe, el coàgul, però quan la trombina augmenta, es posa en funcionament un sistema per evitar que la coagulació progressi més enllà del que cal i provoqui bloquejos i trombes perillosos, és la fibrinòlisi. La trombina afavoreix l’activació d’una proteïna, la proteïna C (i la proteïna S). Aquestes proteïnes també depenen de la vitamina K, que serà la K2. Evidentment la manca de vitamina K2 tindrà efectes negatius en la formació i eliminació dels coàguls.

El vitàmer K2 també està relacionat amb el metabolisme ossi. L’osteocalcina és una proteïna amb funcions hormonals alliberada per l’os en formació. L’osteocalcina també s’activa per unir Ca2+ i aquesta activació depèn de K2. Diferents estudis indiquen que la combinació de vitamina K2 i Ca2+ augmenten la densitat òssia i són prevenció i tractament de l’osteoporosi.

Una altra proteïna que requereix vitamina K2 per activar-se és la proteïna Gla de la matriu (MGP). Si no hi ha suficient MGP activa hi haurà calcificació vascular i formació d’ateromes. És interessant fer notar que la formació d’MGP l’estimula el colecalciferol, la vitamina D3 activa. Conseqüentment la manca de vitamina D3 farà que hi hagi poca MGP i la manca de K2 que la MGP no s’activi.

Tot això també té a veure amb la malaltia crònica de ronyó. La calcificació per manca de vitamina K2, per manca de vitamina D3 o per la dues afavorirà la calcificació dels vasos sanguinis el ronyó i la insuficiència renal, és a dir la seriosa dificultat del ronyó per filtrar la sang.

El dèficit de la vitamina K, essencialment del vitàmer K2, s’ha associat a problemes hepàtics, a la diabetis, a l’obesitat, a les malalties neurològiques, a la immunomodulació i al càncer. En alguns casos hi més dades que en altres, però sempre el problema estarà relacionat amb el paper hormonal de l’osteocalcina o de calcificació per part de MGP.

Evidentment no ho sabem tot, ens queda camí per córrer, però si sabem que si el nostre organisme no disposa de prou vitamina K, normalment pot mancar K2, tindrem un gran risc de reduir la nostra esperança de vida.

Una resposta a “La polifacètica vitamina K”

  1. […] pocs dies vaig publicar un text sobre la vitamina K (La polifacètica vitamina K). Al començament de la pandèmia ja havia publicat un altre: Dèficit de vitamina K en els casos […]

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació